Manel Marí

Qui era Manel Marí

Tavernàries (2016) va ser l’últim llibre de poemes de Manel Marí, i li va valer el Premi València de Poesia de la Institució Alfons el Magnànim. Dos anys més tard, ja mort, el Govern de les Illes li va concedir el Premi Ramon Llull, que segons la biografia de l’AELC reconeixia «un dels poetes més brillants de la seva generació en llengua catalana».

El Ciutat de Palma - Joan Alcover li havia arribat el 2007 amb El tàlem, publicat l’any següent, i el Premi Mallorca de poesia, el 2005, amb No pas jo. Deshàbitat va guanyar el Senyoriu d’Ausiàs March el 2004. Segons la biografia, la seva trajectòria de poeta s’obre el 1998 amb el Miquel Àngel Riera per a Poemes en gris, que va sortir el 1999; el 1999 va guanyar el Baladre de l’Institut d’Estudis Eivissencs per a Patrimoni dels dies, publicat el 2001. Del 2000 són Clarisse i Poemari de descortesia, i del 2006, Suite a Mitges, amb il·lustracions de Ricard Bofill Torres. El 2010 va aplegar poemes seus amb els de Sebastià Alzamora, Pere Joan Martorell i Josep Lluís Aguiló en un volum de tots quatre, Grans Èxits.

El pòrtic de l’AELC el presenta com a «poeta i activista cultural». A la Universitat de València va coordinar el Bloc d’Estudiants Agermanats, actiu entre el 1996 i el 1998, i va representar els estudiants a la junta de govern i al claustre; el 1996 també va formar part del Consell Escolar Municipal de València. Va fer de corrector, de traductor, d’articulista i de guionista de televisió, va dirigir la col·lecció «Poesia Precintada» de l’editorial Res Publica i va escriure habitualment a l’Última Hora Ibiza y Formentera, des del 1999, i al diari digital Nou Diari. Havia nascut a Eivissa el 17 d’agost de 1975, però va créixer a València, on va fer el batxillerat, va estudiar piano i psicologia i es va llicenciar en sociologia. Hi va morir el 31 de gener de 2018, als quaranta-dos anys.