Manuel Baixauli Mateu

Qui és Manuel Baixauli Mateu

L’AELC recull que Manuel Baixauli s’ha definit ell mateix com un «reescriptor», i ho explica per la seva «dèria de refer constantment els seus textos». Ho ha fet fins i tot amb llibres ja publicats: Espiral, el primer, un recull de seixanta-vuit contes premiat amb el Ciutat de Badalona el 1998, va tenir una segona edició el 2010 amb un epíleg. De la seva pintura, la biografia de l’associació en diu que ha seguit un camí marcat per «l’obsessió de refer constantment les seves pintures», fins al punt que n’hi ha que han trigat lustres o dècades a quedar acabats.

Segons l’AELC, va adquirir renom a partir de L’home manuscrit (2006), Premi Mallorca de Narrativa, una novel·la que, diu la biografia, «tracta de l’obsessió per l’escriptura i la capacitat per transformar la vida i les persones» i que, malgrat la complexitat, va ser un èxit de vendes. A més del Mallorca, va obtenir cinc premis a llibre publicat: el Nacional de la Crítica, el de la Crítica dels Escriptors Valencians, el Qwerty, el Salambó i el Biennal de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. La mateixa font troba alguns dels seus temes a Verso (2001), premi Ciutat d’Alzira, una novel·la que «explora les falses aparences del nostre entorn» i on el dietari, el monòleg interior i les reflexions sobre art alternen amb el relat en tercera persona.

Ningú no ens espera (2016), que aplega una part de les columnes que havia publicat a la premsa, va sortir entre dues novel·les: La cinquena planta (2014), que la biografia compta com la tercera i que va guanyar el Crexells i el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, i Ignot (2020), que segons l’AELC «gira al voltant de la necessitat de crear, de les expectatives i de la frustració». Havia començat a escriure a partir dels trenta anys, quan ja s’havia fet un nom com a pintor. Nascut a Sueca el 1963, es va formar en pintura a Belles Arts de València entre el 1982 i el 1986, i des del 1990 va fer classes a l’Escola d’Art Escultor Beltran, a la mateixa Sueca, una plaça que, segons la biografia, li permetia treballar en la seva obra «sense urgències econòmiques».