Manuel Sanchis

Qui era Manuel Sanchis

De tot el que va escriure Manuel Sanchis Guarner, l’Enciclopèdia Catalana diu que La llengua dels valencians és «l’obra que més influència ha tingut», amb una trentena de reimpressions. N’hi ha tres versions. La del 1933 responia a una idea d’Adolf Pizcueta i volia, en paraules de la font, «aclarir didàcticament als seus conciutadans la identitat filològica del valencià». El 1960 el va tornar a redactar a instàncies de Joan Fuster, i el 1967 en va fixar la versió definitiva. La major part del volum és un «Resum d’història de la llengua».

L’AELC, que recull que és considerat «el pare de la filologia moderna a les terres valencianes», li atribueix una obra que abraça tant la cultura popular i l’etnografia com la història, la literatura i la lingüística. L’Enciclopèdia hi distingeix dues cares. Com a historiador de la llengua, va treballar la història externa de la llengua al País Valencià del segle XVI al XX, la formació dels dialectes, el mossàrab i la llengua literària medieval. Com a historiador de la cultura, es va ocupar sobretot de la València musulmana, de la ciutat de València i de la cultura popular valenciana. En una frase seva que la font reprodueix, deia que la història lingüística és només un dels aspectes de la història de la cultura i està «íntimamente relacionada con la Historia política». A la darrera etapa també es va dedicar a les visions de conjunt, amb La ciutat de València (1972) i l’Aproximació a la història de la llengua catalana (1980), un projecte ambiciós del qual només va poder publicar la part que arriba a l’època moderna. Entre els altres títols que cita l’Enciclopèdia hi ha Els poetes romàntics de Mallorca (1950), Calendari de refranys (1951) i Els molins de vent de Mallorca (1955).

Els anys que va viure a Mallorca, del 1943 al 1959, els va repartir entre el Diccionari català-valencià-balear, on va col·laborar amb Francesc de B. Moll, l’acabament de la Gramàtica valenciana (1950) i la represa de l’activitat literària mallorquina. D’aquella Història del País Valencià que als anys seixanta es van proposar Fuster, Sanchis i historiadors com Reglà, Tarradell i Giralt, només en van sortir els volums de l’època prejaumina i dels segles XVI i XVII.

La guerra el va trobar a l’exèrcit de la República, on va arribar a comandant d’artilleria; per aquest motiu, el règim franquista el va condemnar a dotze anys de presó, dels quals en va complir quatre. Després va ser professor de francès a secundària. A la Universitat de València hi va ser agregat el 1976 i catedràtic de lingüística valenciana el 1979, i fins a la seva mort va dirigir l’Institut Universitari de Filologia Valenciana, que s’hi havia creat el 1978 per iniciativa seva. Com a líder estudiantil, el 1932 havia estat un dels signants de les Normes de Castelló. Era membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1961, i el 1974 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Va néixer a València el 1911. Va perdre el pare als cinc anys i la mare als tretze, i el va educar un oncle, el canonge i historiador Josep Sanchis i Sivera, de qui, segons l’Enciclopèdia, va heretar l’interès per la història. Es va llicenciar en dret i en filosofia i lletres a València i es va formar al Centro de Estudios Históricos de Madrid, amb mestres com Menéndez Pidal i Navarro Tomás. Va morir a València el 1981.