Miquel Dolç

Qui era Miquel Dolç

El 1984 l’Ajuntament de Santa Maria del Camí va editar L’ombra que s’allarga, el llibre de poemes que Miquel Dolç va dedicar al seu poble. Per a l’Enciclopèdia Catalana, és un dels dos llibres que tanquen la seva obra poètica; l’altre és Sàtires i epigrames (1994). Els primers poemaris, com El somni encetat (1943), s’inscriuen segons la mateixa font en la línia de l’Escola Mallorquina, i més endavant Dolç va anar «cap a una poesia més realista» a Elegies de guerra (1948), Imago mundi (1972) o Petites elegies (1958); Flama (1962) l’acosta al postsimbolisme «d’arrel ribiana». Com a crític, l’Institut d’Estudis Catalans li va publicar el 1953 El color en la poesia de Miquel Costa i Llobera, i va aplegar altres treballs als reculls Estudis de crítica literària. De Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1994) i Intent d’avaluació (1983); també són seus Retorno a la Roma clásica (1972) i Virgili i nosaltres (1958). Per a la Història de Catalunya (1969) va escriure la part dedicada a l’edat mitjana, i el 1996 es va publicar pòstumament El meu segon ofici. Estudis de llengua i literatura llatines. Va col·laborar sovint en revistes especialitzades i a La Vanguardia.

Llatinista de professió, Dolç es va doctorar a Madrid el 1951 amb Hispania y Marcial, publicada el 1953, després d’haver-se llicenciat en filologia clàssica a Barcelona el 1942. Del 1943 al 1955 va ensenyar llatí a l’institut d’Osca, i en aquells anys va començar a treballar per a la Fundació Bernat Metge; després va ocupar la càtedra de filologia llatina a Sevilla, a València i a l’Autònoma de Madrid, on va estar fins al 1982, i en aquestes dues darreres universitats també va ser degà. Bona part de les seves traduccions de clàssics llatins al català, diu l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), les va fer per a la Bernat Metge, de la qual va ser membre del consell directiu des del 1960. Entre totes, l’Enciclopèdia en destaca les de Virgili: l’Eneida, que va traduir dues vegades, una en vers (1958) i una altra en prosa (1972-1978), l’Apèndix virgiliana (1982), les Geòrgiques (1963) i les Bucòliques (1956). La mateixa font hi afegeix versions d’Ovidi, Tàcit, Marcial, Persi, Estaci, Prudenci, Tertul·lià i Camões, i considera que la seva adaptació de la mètrica clàssica «significà un enriquiment del català literari». Per De la natura, de Lucreci, va rebre el 1987 el premi de traducció del Ministerio de Cultura, i per les Confessions d’Agustí d’Hipona, el premi Crítica Serra d’Or de traducció en prosa del 1990. Membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1961, va rebre la Creu de Sant Jordi el 1983 i del 1988 al 1994 va dirigir la Gran enciclopèdia de Mallorca. Va morir a Madrid el 27 de desembre de 1994.