Bernat Vidal i Tomàs

Qui era Bernat Vidal i Tomàs

El pòrtic de l’AELC qualifica la seva obra de creació de «breu, però pionera», i l’Enciclopèdia Catalana en destaca dos llibres en prosa, Memòries d’una estàtua (1953), una novel·la, i el recull de contes La vida en rosa, «obres acusadament iròniques». Al pròleg de la segona edició de la novel·la (Moll, 1998), Miquel Pons hi llegeix la història de Santanyí convertida en la de Santa Marina de la Vinya i explicada per l’estàtua del doctor Pau Figuera, sota la qual hi ha el metge Bernat Escalas, fill il·lustre del poble; la rivalitat dels Figuera amb els de Son Rossinyol, diu, és la dels conservadors amb els liberals, que es disputen el poder. L’AELC reprodueix també com la van rebre alguns contemporanis. Salvador Espriu, en una carta a Llorenç Villalonga del novembre del 1953, n’elogiava sobretot les pàgines del paisatge, fet d’al·lusions i no de descripcions; Villalonga mateix, amb pseudònim, deia que fins aleshores no havia trobat a Mallorca cap prosista a l’altura de l’època; i Josep Pla, el 1957, hi veia una barreja d’humor i de sentimentalisme. Jaume Vidal Alcover, en canvi, preferia les cinc narracions de La vida en rosa, i entre totes triava el «Discurs de Bion Ictil», protagonitzat per un peixató del safareig que hi ha sota el monument al rei En Jaume, a Palma. La poesia, que segons la biografia de l’AELC no va aplegar mai en vida, va sortir reunida el 2002 a El viatger. N’era el punt de partida Mot de gràcies als artistes que pintaren a Cala Figuera de Santanyí, l’estiu de 1947, i Pons hi veu, amb un altre poema d’aquell mateix any, «les primeres manifestacions de l’influx de la poesia del 27 a la poesia mallorquina».

Pere Rosselló, en un text que també recull l’associació, arriba a dir que l’entusiasme amb què va transmetre als joves aquella poesia nova potser «fou molt més important i decisiu que no pas l’obra pròpia». Tant l’Enciclopèdia com el pòrtic parlen d’un mestratge informal sobre la Generació del 50, i en primer lloc sobre Blai Bonet, que la tardor del 1946, segons la biografia, li va portar els seus poemes i a qui quatre anys més tard ell va fer conèixer en els ambients literaris de Palma i de Barcelona. Antònia Vicens i Antoni Vidal Ferrando hi van començar als anys seixanta, Josep M. Llompart el va recordar com «el mestre que no havíem tingut», i la crítica, recorda el pòrtic, va arribar a parlar d’una «escola de Santanyí». El lloc d’aquest mestratge va ser la rebotiga. Vidal havia estudiat farmàcia a Barcelona i, acabada la carrera, es va fer càrrec de la farmàcia familiar del seu poble, on havia nascut el 1918 i on va viure sempre; des de finals dels quaranta, diu la biografia, hi passaven Francesc de B. Moll, Sanchis Guarner, Villalonga o Llompart, i s’hi va conèixer amb personalitats com Josep Pla, Joan Fuster o Blas de Otero. L’Enciclopèdia hi suma les reunions que convocava a casa seva amb escriptors de Mallorca i de la resta dels Països Catalans, i el fa «un capdavanter de l’ensenyament del català a Mallorca» durant el franquisme. També va ser historiador del poble, del qual era cronista oficial des del 1949, l’any de Consolació, un recull de documents sobre el santuari de Santanyí; el 1962 va publicar La nueva iglesia de Santanyí y su tiempo (1786-1811), i l’Enciclopèdia explica que la mort li va impedir acabar una història de Santanyí i una història política de la Mallorca del Vuit-cents, de les quals tenia moltes notes. El 1958 va fundar el quinzenal Santanyí, que va dirigir amb Andreu Julià i Perico Pomar, i el 1962 va ser entre els qui van posar en marxa l’Obra Cultural Balear. L’AELC li compta més de cinc-cents articles, i l’Enciclopèdia n’esmenta les col·laboracions a La Almudaina, Lluc, Raixa, Ínsula o el Diario de Mallorca. Va morir a Palma el 1971.