Josep Massot

Qui era Josep Massot

Un dels quatre camps en què l’Enciclopèdia Catalana agrupa l’obra de Josep Massot i Muntaner és la Guerra Civil i la postguerra, sobretot a Mallorca. Els altres tres són l’Església catalana, la història lingüística, literària i cultural catalana, sobretot dels segles XVIII al XX, i la literatura popular i medieval. Del primer camp, en són títols La guerra civil a Mallorca (1976), Guerra civil i repressió a Mallorca (1997) i Els bombardeigs de Mallorca durant la guerra civil (1936-1938) (1998). Hi ha també Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990) i Tres escriptors davant la guerra civil (1998), el subtítol del qual anomena Georges Bernanos, Joan Estelrich i Llorenç Villalonga.

La biografia de l’AELC destaca la renovació que Massot va fer de les col·leccions de llibres i de revistes de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, l’editorial que va dirigir des del 1971. Des del 1995 va dirigir també Serra d’Or, on va succeir Maur Maria Boix. L’Enciclopèdia li compta la direcció d’altres revistes: Randa (des del 1975), Studia Monastica (1965-1994) i Llengua i Literatura (des del 1986). Monjo de Montserrat, sobre l’Església i el monestir va escriure L’Església catalana al segle XX (1975), Aproximació a la història religiosa de la Catalunya contemporània (1973) o Els creadors del Montserrat modern. Cent anys de servei a la cultura catalana (1979), i va revisar i ampliar la Història de Montserrat d’Anselm M. Albareda (1972-1974). Amb Joaquim Molas va codirigir el Diccionari de la literatura catalana (1979).

S’havia llicenciat en filologia romànica a la Universitat de Barcelona el 1963, i la biografia de l’AELC anomena Ramon Aramon, Miquel Batllori i Joaquim Molas entre els professors dels quals va aprendre el mètode. Del fons de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya en va ser el conservador, i l’Enciclopèdia recorda que el 1984 va publicar el Cançoner musical de Mallorca, el recull de cançons populars que havia fet el seu avi, el músic Josep Massot i Planes. Va ser secretari de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes del 1973 al 1993 i va presidir la Societat Catalana de Llengua i Literatura, que l’AELC diu que havia fundat; l’Enciclopèdia el fa el primer que va ocupar aquest càrrec. Entre els reconeixements que va rebre hi ha el premi Crítica Serra d’Or (1993) i la Creu de Sant Jordi (1996), i el 2012, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que segons la biografia de l’AELC premiava una «trajectòria de 50 anys de treball sense vacances per la cultura catalana». Va morir a Montserrat el 24 d’abril de 2022.