Cèlia Viñas

Qui era Cèlia Viñas

Cèlia Viñas va escriure sobretot en castellà, i a Almeria; la biografia de l’AELC ho atribueix en bona part a les condicions de la primera postguerra, que no donaven oportunitats a una obra en català. L’Enciclopèdia Catalana n’enumera els poemaris, des de Trigo del corazón fins als pòstums Como el ciervo corre herido (1955), Canto (1964) i Poesía última (1979), i hi suma narrativa, teatre, biografia i literatura infantil, com El primer botón del mundo y trece cuentos más. Del teatre, l’AELC en destaca Plaza de la Virgen del Mar, que va escriure amb la seva alumna Tadea Fuentes i que es va estrenar el 1949. Per a Francisco Galera Noguera, en un text que reprodueix l’associació, la prosa i els versos tornen sempre a uns pocs temes, el paisatge d’Almeria, l’amor, la inquietud religiosa i, per damunt de tot, els seus alumnes, i ella «poetiza cuanto escribe», fins als articles de premsa. En català només va publicar un llibre de poemes, Del foc i la cendra, que va treure l’editorial Moll el 1953 i en què l’Enciclopèdia diu que el seu art «assoleix la plenitud». Hi aplegava, segons l’AELC, poemes del 1935 al 1939 i del 1949 al 1953, i dos anys abans n’havia donat uns primers a l’antologia de Manuel Sanchis Guarner Els poetes insulars de postguerra (1951). El 2006 el llibre es va reeditar amb pròleg de Cèlia Ribas, i aquell mateix any va sortir Cèlia Viñas, entre el record i l’esperança, a cura de Felip Munar, on, segons l’Enciclopèdia, hi ha molts poemes seus en català que eren inèdits. Josep M. Llompart, amic seu segons la biografia, li va dedicar un «Poema-record» que l’associació també reprodueix.

A Almeria, on va arribar el 1943 amb la càtedra de llengua i literatura castellanes de l’institut i on va fer classes fins a la mort, el 1954, la seva feina es va fer dins i fora de les aules. L’Enciclopèdia en qualifica de «rellevant» la tasca cultural i educativa, i el pòrtic de l’AELC hi veu un tarannà pedagògic «del tot avançat a la seva època», que va estimular una ciutat castigada per la postguerra; aquelles idees sobre la docència, afegeix la biografia, han merescut articles i estudis, com el de M. A. Naranjo Díaz. Galera Noguera n’esmenta les tertúlies, la ràdio, les excursions, els concursos i el teatre amb els alumnes, i també el suport que va donar a la Biblioteca Villaespesa i al moviment indalià. Havia nascut a Lleida el 1915, filla de pares barcelonins, i havia crescut a Palma; d’aquells anys, l’Enciclopèdia en recorda el mestratge de Gabriel Alomar i l’amistat amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel. A la Universitat de Barcelona, on va estudiar filosofia i lletres, diu l’AELC que es va moure en els ambients teatrals i que va ser becària del Centre Superior d’Investigacions Científiques. Pòstumament, l’Instituto de Estudios Almerienses en va publicar diversos reculls, com els textos memorialístics de De esto y aquello (1995), i el 2015 van sortir les Cartas de Celia Viñas a su familia. El 1994, la revista mallorquina Lluc li havia dedicat un homenatge.