Felícia Fuster

Qui era Felícia Fuster

El pòrtic de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) fa de Felícia Fuster «una de les veus més singulars de la literatura catalana contemporània», i ho atribueix, amb un «potser», a una arribada tardana —no va publicar fins als anys vuitanta— i a la distància que la separava del món literari català. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), el llibre que la va revelar va ser el primer, Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils (1984), finalista del premi Carles Riba, i l’AELC afegeix que ja amb aquell poemari va ser rebuda com «una veu original i ja madura». La GEC llegeix aquest llibre i els dos del 1987, Aquelles cordes del vent i I encara, premi Octubre Vicent Andrés Estellés, com «una mena d’itinerari vital i introspectiu». Els següents tenien un punt de partida concret, segons l’enciclopèdia: la guerra dels Balcans a Versió original (1996) i l’estada de l’autora al Japó a Postals no escrites (2001); entremig hi ha Sorra de temps absent (1998). L’AELC hi destaca «un alt grau d’exigència i experimentació formal», que relaciona tant amb l’avantguarda com amb la tradició japonesa. El 2010 es va publicar la seva Obra poètica 1984-2001. Va ser cotraductora de Poesia japonesa contemporània (1988) i va traduir al català Marguerite Yourcenar.

Fuster es va formar com a artista: el 1932 va entrar a l’Escola Massana, i la GEC hi remarca les seves «aptituds precoces». El títol de professora de dibuix el va obtenir el 1947 a l’Escola de Llotja, on havia entrat el 1941, quan la Guerra Civil ja li havia interromput els estudis. Aquell any va exposar per primer cop en una col·lectiva, a les galeries Syra de Barcelona, i el 1949 uns treballs en vidre li van valer un premi a l’Exposición de Artes Decorativas de Madrid. A París, on es va instal·lar el 1951, va viure de l’ensenyament del castellà i després de la publicitat, en agències on feia de gestora quan ja s’havia diplomat en economia. La seva pintura va evolucionar cap a una abstracció «molt influïda per l’estètica oriental, especialment japonesa», però, segons la GEC, quan va reprendre l’activitat artística el 1981, després d’haver-la deixat pràcticament als anys seixanta, la poesia ja li donava més relleu que la pintura. El 2003 va crear a Barcelona una fundació per ajudar estudiants amb pocs recursos a fer estudis superiors. Va ser sòcia d’honor de l’AELC. Havia nascut a Barcelona el 1921 i va morir a París el 2012.