Pere Pagès i Elias

Qui era Pere Pagès i Elias

Víctor Alba, el nom amb què signava Pere Pagès i Elias, es va posar a escriure a començament dels anys setanta la història del BOC i del POUM, els dos partits on havia militat, i a reivindicar-los. El Diccionari de la literatura catalana en diu «històries militants»: hi combinava memòria i recerca, però són sobretot, segons la font, «combat ideològic i polític». El marxisme a Catalunya, 1919-1939 (1974-75) reparteix els seus quatre volums entre els dos partits i dues figures, Maurín i Nin. El Diccionari el compta entre les seves obres més importants i el dona com a exemple de la polèmica que li va portar una posició «sistemàticament contrària al Partit Comunista i a Catalunya al PSUC», i del descrèdit que li va valer entre molts historiadors d’ofici. Dels mateixos anys són Història del BOC (1974), els llibres sobre Nin (1974) i sobre Maurín (1975) i Els problemes del moviment obrer a Catalunya (1976); el 1994 va aplegar records de militants del POUM a L’aventura del militant. Fets i records, 1930-1950. La història de la República ja l’havia ocupat abans: per un llibre del 1948 sobre les dues repúbliques espanyoles, el Diccionari el considera «pioner en l’estudi de la Segona República».

Pagès havia nascut a Barcelona el 19 de gener de 1916. Va estudiar dret, als setze anys ja feia periodisme polític i, entre la República i la guerra, en què va conèixer George Orwell, va ser del BOC i del POUM i va escriure a La Batalla i a Última Hora. La persecució del partit i l’assassinat de Nin, segons el Diccionari, el van marcar «per a tota la vida». Empresonat entre 1939 i 1945, va passar a França, on va treballar amb Albert Camus a Combat i, amb ell, va posar en francès el Cant espiritual de Maragall. Des del 1947 va viure a Mèxic, on va dirigir un centre d’estudis socials i va escriure en revistes com Pont Blau i en la premsa del país, i també als Estats Units, on va ser professor d’ideologies i moviments socials en tres universitats. A partir de final dels seixanta va tornar a Barcelona a temporades, i s’hi va instal·lar en jubilar-se. Fora de la història, va publicar novel·la (Els supervivents, 1950), assaig (Retorn a Catalunya, 1970; Catalunya sense cap ni peus, 1971), tres volums de memòries, Sísif i el seu temps (1990-1995), i una sèrie de diccionaris, com el Diccionari de la mala llet (1997). El 2001 va guanyar el premi Gaziel, escrivia sovint a l’Avui i va morir el 10 de març de 2003.