Josep Maria Ainaud de Lasarte

Qui era Josep Maria Ainaud de Lasarte

Dels llibres de Josep Maria Ainaud de Lasarte, la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) en diu «molts dels quals biografies de catalans significats»: de Ventura Gassol (1984), de Francesc Macià (1987), de Francesc Cambó (1992). Sobre Enric Prat de la Riba, de qui la GEC el considera un «gran coneixedor» i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) un dels estudiosos «més erudits», va escriure un Prat de la Riba (1992) i, amb E. Jardí, Prat de la Riba, home de govern, que segons l’AELC va rebre el premi Reynals; amb A. Balcells, a més, en va publicar tres volums d’obres completes. El llibre negre de Catalunya (1994) aplega textos sobre «aspectes de la persecució de la llengua, la cultura i les institucions», i Ministres catalans a Madrid (1996) és, amb Prat de la Riba, home de govern, el títol que l’AELC destaca de la seva obra. Hi ha també Mestres que han fet Catalunya (2000) i Carme Karr (2008), que porta el nom de la seva àvia, l’escriptora. L’AELC esmenta, a més, que es va ocupar de temes com Sant Jordi, Montserrat i fins i tot el Futbol Club Barcelona. Com a historiador s’havia format amb Ferran Soldevila i Agustí Duran i Sanpere. A la premsa, la ràdio i la televisió va fer divulgació de la cultura catalana i del catalanisme, i va treballar per a editorials com Aymà, Salvat o Proa i en la redacció de la mateixa Gran enciclopèdia catalana.

Diputat de Convergència Democràtica de Catalunya al Parlament del 1980 al 1984 i regidor de Barcelona del 1987 al 1990, Ainaud s’havia afiliat al partit el 1976 i va ser assessor del president Jordi Pujol. Segons l’AELC, el 1992 va ser comissari del pavelló de Catalunya a l’Exposició Universal de Sevilla. Barceloní del 1925, havia estudiat a l’Institut-Escola de la Generalitat, i la GEC explica que durant la Segona Guerra Mundial va treballar per als aliats com a informador clandestí. Als anys d’estudiant, sota el franquisme, va ser a Miramar, a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i al Front Universitari de Catalunya. El 1949, amb Albert Manent, va promoure la primera Antologia poètica universitària, i també va impulsar la fundació de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Llicenciat en dret el 1952, el 1974 va fundar el Grup d’Advocats Demòcrates. Va rebre el Premi d’Honor Jaume I (1994), que l’AELC lliga a «la seva tasca de promoció de la cultura catalana», la Medalla President Macià (2000), la Medalla d’Honor de Barcelona (2006) i la Medalla d’Or de la Generalitat (2012). Va morir a Barcelona el 2012.