Ramon Folch i Camarasa

Qui era Ramon Folch i Camarasa

El 2006 la Universitat Autònoma de Barcelona va fer doctor honoris causa Ramon Folch i Camarasa, i la biografia de l’AELC diu que el va distingir per la feina de traductor. Segons l’Enciclopèdia Catalana, va passar al català prop de dos-cents llibres, sobretot de l’anglès i del francès. La primera traducció publicada, el 1959, va ser el Diari d’Anna Frank, i totes dues fonts destaquen, entre les que van venir després, Un món feliç, d’Aldous Huxley, i Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Hi ha noms de la novel·la negra, com Simenon o Highsmith, i de l’assaig, com Sartre o Russell, al costat de Faulkner o Nabokov. Ni tan sols la feina de traductor a Ginebra, que el va ocupar del 1973 al 1986, no ho va aturar: l’AELC explica que en aquells tretze anys encara va publicar vint-i-dues traduccions al català, com Un adéu a les armes o Retorn a Brideshead.

Era el novè fill de Josep Maria Folch i Torres, i una part de la seva feina va girar al voltant de l’obra del pare. Des del 1981 va convertir en còmic les Aventures extraordinàries d’en Massagran, en una sèrie que el 2002 ja arribava als quinze àlbums. Abans n’havia escrit la biografia, Bon dia, pare (1968), i entre el 1968 i el 1973 havia portat En Patufet, en la segona etapa de la revista. L’Enciclopèdia el considera el «principal impulsor» de la Fundació Folch i Torres, que té cura del llegat de Josep Maria Folch i Torres i dels seus quatre germans, i l’AELC explica que la va dirigir, juntament amb l’Arxiu-Museu del castell de Palau-solità i Plegamans, el poble on vivia.

La novel·la és, en paraules de l’Enciclopèdia, «el gruix de la seva obra original». La primera va sortir el 1954, el mateix any que un recull de poemes, L’aigua negra. Per a l’AELC, el premi Joanot Martorell de La maroma va marcar l’inici de la seva carrera de narrador reconegut, i després van arribar el Sant Jordi per a La visita, el Ramon Llull per a Sala de miralls i el Sant Joan per a Testa de vell en bronze; en narrativa breu, La sala d’espera va guanyar el Víctor Català. L’humor també hi té lloc: el Manual del perfecte escriptor mediocre es va endur el premi Pere Quart el 1991, i el 2005 va continuar pel mateix camí amb un Manual de la parella mediocre. L’Enciclopèdia en descriu el llenguatge com a «net i directe». El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi, que segons l’AELC li va arribar «per la popularitat de la seva obra» i per la feina de traductor.

Abans de publicar novel·les ja escrivia teatre. Al final dels anys quaranta va començar amb El primer plet una sèrie, Teatre per a tothom, que l’Enciclopèdia xifra en una vintena de comèdies adreçades sobretot al teatre d’aficionats. En formen part Un vailet entre dos reis (1951), premi Ciutat de Sabadell, i Aquesta petita cosa (1954), premi Ciutat de Barcelona. Nascut a Barcelona el 30 d’octubre de 1926, havia passat la guerra a la casa d’estiueig que la família tenia a Plegamans, i el 1950 va acabar dret. Ja durant la carrera corregia proves per a l’editorial Janés, on va entrar a treballar un cop llicenciat; l’AELC diu que allà es va adonar que «es pot guanyar la vida amb l’ofici de traductor». Va morir a Mollet del Vallès el 2 de gener de 2019.