Josep Ferrater Mora

Qui era Josep Ferrater Mora

Continuïtat, seny, mesura i ironia són les quatre constants del caràcter català que Josep Ferrater Mora va descriure a Les formes de la vida catalana (1944), segons el resum de Francisco Arias Solís que reprodueix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). El llibre, escrit a Xile, havia guanyat el premi d’assaig Concepció Rabell als Jocs Florals de la Llengua Catalana que s’hi van fer el 1943. La Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), que hi veu una interpretació de la idiosincràsia dels Països Catalans, posa en la mateixa línia El llibre del sentit (1948) i Tres mundos: Cataluña, España, Europa (1963). Una mica de tot (1961) recull, segons el pòrtic, el que havia escrit a l’exili en revistes com Revista de Catalunya, Recull Literari o Germanor, la dels catalans de Xile. Els mots i els homes (1970) l’enciclopèdia el compta entre els llibres de lògica i de filosofia del llenguatge als quals el va portar la influència de la filosofia anglosaxona, i La filosofia en el món d’avui (1965), del qual ja havia sortit una versió anglesa a Nova York el 1960, entre els que va dedicar a la història de la filosofia. En castellà va publicar el Diccionario de filosofía, que li van encarregar com un volum breu quan feia classes a l’Havana i que va sortir a Mèxic el 1941: amb els anys es va convertir en quatre volums, una obra monumental que la GEC diu que ha estat «elogiada unànimement com el diccionari de filosofia més important i més ambiciós escrit mai per una sola persona».

L’integracionisme és, per a la GEC, l’actitud filosòfica que el defineix millor, i el diccionari hi va tenir «un paper decisiu»: fer-lo el va obligar a aprofundir en la tradició històrica de la filosofia i li va fer veure que les doctrines eren irreductibles entre elles i entraven en conflicte, una constatació que el va dur a buscar un mètode. Davant de dualismes com el del realisme i l’idealisme, l’integracionisme sosté que cap dels dos termes no designa una realitat existent: tots dos són «conceptes-límit», i el que fan és marcar el camp dins del qual s’ha de pensar. El pòrtic de l’AELC ho resumeix com una voluntat d’«integrar els sistemes oposats de pensament». Hi pertanyen El ser y la muerte (1962), El ser y el sentido (1967) i De la materia a la razón (1979). Havia publicat el primer llibre, els assaigs de Cóctel de verdad, el 1935, i el 1936 es va llicenciar en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Va combatre com a voluntari a l’exèrcit republicà i el 1939 va començar un exili que el va dur a París, a Cuba i a Xile, on del 1941 al 1946 va ensenyar filosofia a la universitat de Santiago. El 1947 la Universitat de Columbia el va contractar, i del 1949 fins a la jubilació va ser professor de filosofia i d’espanyol al Bryn Mawr College de Pennsilvània. Als últims anys va escriure narrativa, com la novel·la Claudia, mi Claudia (1982) i els contes de Voltaire en Nueva York (1985), i des del 1969 havia fet prop de trenta pel·lícules d’afeccionat, entre les quals cintes de viatges, i algunes van ser premiades al festival de Rochester. La correspondència amb Joan Oliver es va publicar el 1988 amb el títol Joc de cartes. Epistolari 1948-1984. L’AELC li dona la Creu de Sant Jordi del 1984, i el 1985 va rebre el premi Príncep d’Astúries. La biblioteca i els papers els va deixar a la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, creada a Girona el 1989. Va néixer a Barcelona el 1912 i hi va morir el 1991.