Josep Maria Folch i Torres

Qui era Josep Maria Folch i Torres

Els Pomells de Joventut, el moviment juvenil que Josep Maria Folch i Torres va fundar el 1920, recollien, en paraules de l’AELC, «la força sociològica dels lectors d’En Patufet». Van arribar a tenir alguns milers d’afiliats, fins que el governador civil de la Dictadura de Primo de Rivera els va dissoldre per ordre el 1923. Aquells lectors eren els del setmanari que Folch dirigia des del 1909 i on, del 27 de març de 1915 al 1938, van sortir centenars de Pàgines viscudes, totes amb dibuixos de Joan G. Junceda i, durant tres anys, signades com a El Narrador Gentil. Segons la biografia de l’AELC, van ser «un gran èxit de vendes» per a una revista que tirava 65.000 exemplars cada setmana. L’associació hi descriu la vida de cada dia, el to sentimental i la lliçó moral, i recorda que no tothom les va aplaudir: veus com la d’Antoni Rovira i Virgili es van fer ressò del seu «sentimentalisme carrincló». El títol no era nou: el 1902 ja l’havia fet servir a La Renaixença per a uns textos que, diu la mateixa font, no tenien res a veure amb els que el farien famós.

A la revista hi havia entrat gràcies a una novel·la. A finals del 1909 l’editor Josep Bagunyà li va encarregar les Aventures extraordinàries d’en Massagran per publicar-les en suplements, i l’èxit del llibre el va dur a la redacció. D’aquí va sortir la «Biblioteca Patufet», on l’AELC li compta «un gran nombre de novel·les cada any», amb títols que van d’En Bolavà detectiu (1911) a Les memòries de Maria Vilamarí (1937). La «Biblioteca Gentil», de novel·la rosa juvenil i periodicitat mensual, també era una creació seva, i entre el 1924 i el 1928 no hi va publicar ningú més; d’alguns títols se’n van fer trenta mil exemplars. En una altra línia, també va escriure novel·les naturalistes i psicològiques, com Lària (1904), guanyadora del concurs de novel·les de L’Avenç, i Joan Endal (1909), que l’AELC tria com la més reeixida.

Al teatre, l’AELC el considera «el creador del teatre català per a infants» i diu que Els Pastorets (1916) és «l’obra més representada de la producció teatral catalana de tots els temps». La seva versió de La Ventafocs (1920) va superar les mil representacions. El 1901 havia estrenat Trista aubada, una obra romàntica de «recorregut escàs».

La postguerra la va passar, segons el seu fill Ramon Folch i Camarasa, en «dotze anys d’una davallada trista, amargant». Sense ingressos fixos, va escriure en castellà sense èxit i, a partir del 1940, va pintar natures mortes durant tres anys per vendre-les. Va morir a Barcelona el 15 de desembre de 1950 «en l’ostracisme», diu el pòrtic de l’AELC. Havia nascut a la mateixa ciutat el 29 de febrer de 1880. Als Escolapis de Sant Antoni, la fallida de la fàbrica de mobles del pare el va fer passar d’alumne de pagament a alumne «extern» i de companys benestants a companys humils, i en aquell canvi l’autor hi reconeixia, segons la biografia, «la primera matèria» de la seva obra. Va deixar l’escola als dotze anys. Va escriure a La Renaixença, va ser secretari d’Unió Catalanista i de l’Orfeó Català i va dirigir L’Atlàntida i La Tralla, des d’on feia campanyes nacionalistes, i la Llei de Jurisdiccions el va obligar a marxar a França, on va viure exiliat del 1905 al 1908. Montserrat li va dedicar un monument el 13 de juny de 1998, i un premi de novel·la per a joves porta el seu nom.