Antoni Maria Badia i Margarit

Qui era Antoni Maria Badia i Margarit

Per a l’Enciclopèdia Catalana, La llengua dels barcelonins (1969), un estudi de sociolingüística, és l’obra «més important i original» d’Antoni Maria Badia i Margarit, i la que va tenir «repercussions generals dins la romanística». Entre les obres de síntesi, l’article en remarca sobretot dues gramàtiques, la Gramática catalana (1962) i la Gramática histórica catalana (1951), que es va traduir al català el 1981, i explica que la Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica, del 1994, era una actualització del text tradicional de Fabra. Dins la lingüística històrica, en la tradició de Ramón Menéndez Pidal, a l’escola del qual s’havia format, va fer estudis de morfologia, de sintaxi, de fonètica i de semàntica, i de la llengua d’Andreu Febrer (1959) i de Ramon Llull, aquest últim amb F. de B. Moll: La llengua de Ramon Llull (1960). També va treballar en dialectologia, primer de l’aragonès i després del català, en onomàstica, on l’article li destaca l’atenció als elements botànics de la toponímia, i en geografia lingüística, el camp on va desenvolupar amb Germà Colon el projecte d’un atles lingüístic del domini català. Segons l’Enciclopèdia, els congressos internacionals i, «probablement més encara», les estades com a professor convidat a Heidelberg (1956), Munic (1959-60), Georgetown (1961-63) i Wisconsin (1967-68) el van portar cap a «nous camins»; l’article considera bàsics, a més, els seus treballs de lingüística estructural. D’altres llibres seus són La llengua catalana ahir i avui (1973), Ciència i passió dins la cultura catalana (1977), La formació de la llengua catalana. Assaig d’interpretació històrica (1981), Llengua i poder (1986) i Apologia i vindicació de la llengua catalana (2004). El 1999, a Les Regles de esquivar vocables i “la qüestió de la llengua”, va editar i estudiar un text del segle XV i el va atribuir a l’historiador Pere Miquel Carbonell, en lloc de Bernat Fenollar o Jeroni Pau; l’article afegeix que altres autors n’han discutit l’atribució. Fora de la lingüística, Llavor de futur (1990) tracta dels anys en què va ser rector.

Badia es va formar als Estudis Universitaris Catalans i a la Universitat de Barcelona, i la tesi doctoral (1947), un estudi de morfologia històrica, la va fer sota el guiatge de Dámaso Alonso. A la Universitat de Barcelona, on s’havia llicenciat en filologia romànica el 1943, va tenir dues càtedres: la de gramàtica històrica de la llengua espanyola des del 1948 i la de gramàtica històrica catalana des del 1977, que va ocupar fins a la jubilació, el 1986, i després com a emèrit. El 1977 també va ser nomenat cap del Departament de Llengua Catalana, i del 1978 al 1986 va ser rector de la universitat, i després, rector emèrit. L’article diu que de la seva docència en va sortir una escola d’investigadors de la llengua catalana. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1955) i de l’Institut d’Estudis Catalans (1968), en aquest últim va presidir la Secció Filològica del 1989 al 1995. Va presidir també l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1973-76) i el Grup Català de Sociolingüística (1974-91), i des del 2000 va dirigir la revista Estudis Romànics. Per a la primera edició de la Gran Enciclopèdia Catalana va ser assessor i responsable científic de l’àrea de lingüística, i va encapçalar l’equip català de PatRom, un diccionari dels llinatges romànics iniciat el 1987 i coordinat per la Universitat de Trèveris. L’Enciclopèdia el presenta com a «impulsor destacat» del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Entre els reconeixements que va rebre hi ha el premi de la Fundació Carulla (1995), el premi Fundació Catalana per a la Recerca (1996), la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona al mèrit científic (1999), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2003) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2012), i doctorats honoris causa d’universitats com les de Salzburg, la Sorbona, Alacant o Barcelona. Va morir a Barcelona el 2014.