Joan Valls i Jordà

Qui era Joan Valls i Jordà

L’any 1981, el volum Obra poètica (1947-1974) va reunir tot el que Joan Valls i Jordà havia escrit en català fins al 1974, i l’Enciclopèdia Catalana l’inscriu en la generació poètica valenciana dels anys cinquanta, al costat d’Andrés i Estellés i de Fuster. L’AELC distingeix dues menes de llibres en aquesta obra. Dels poemaris intimistes, com Presoner de l’ombra (1955) o Grumet a soles (1958), diu que en van fer «una de les veus més importants de la poesia valenciana a la postguerra»; de l’altra banda hi ha una «poesia de certamen», amb molts premis, que ell mateix va recollir a Toia d’ofrena (1960), a l’Antologia de poemes premiats (1970) i a Temps de Saó (1979). Diversos premis li van arribar anys abans que el llibre sortís: el Ciutat de Barcelona del 1959 per Paradís en blanc, que és del 1964; el València del 1961 per Versos a Sara, publicat el 1967 i que la biografia de l’associació defineix com una obra «de temàtica estrictament amorosa»; i el Ciutat de Palma del 1962 per Les roses marginals (1965). Amb L’íntim miratge (1959) havia quedat finalista del Ciutat de Barcelona, i amb Hereu de solituds (1972), del Carles Riba. Breviari d’un eremita urbà (1975) va guanyar l’Ausiàs March de Gandia, i del mateix any és Cent serafins, on segons l’AELC «es mostra el vessant més popular i folklòric del poeta». Després de l’Obra poètica van venir Anys i paranys, premi de la Crítica segons la llista de l’associació, i Quadern vermell (1986), el darrer llibre que va publicar en vida; La rosa quotidiana va sortir pòstumament, el 1990. Per a les festes de la seva ciutat va escriure sainets, que va aplegar en part a Sainets alcoians (1972), i d’altres van sortir solts, com La visita del blavet (1996) i La vinguda del rei Pere (1997).

Valls es va estrenar com a poeta en castellà, amb Sol y nervio (1936), i el 1947, l’any que es va casar amb Roser Colomer Nadal —coneguda com a Sara tant a casa com en literatura, diu la biografia de l’AELC—, va publicar el primer llibre en català, La cançó de Mariola. Des d’aleshores el català va ser la llengua de pràcticament tota la seva obra, i el 1949 es va formar en la llengua amb els cursos per correspondència de Lo Rat Penat, amb Carles Salvador. L’associació considera determinant per al sentiment valencianista dels seus versos la coneixença de Joan Fuster, a qui va tractar arran d’un viatge a València per als Jocs Florals i de l’amistat amb Josep Iborra. L’Enciclopèdia en remarca la formació autodidàctica. La biografia explica que als catorze anys ja treballava en una fàbrica tèxtil, que tocava a la banda Nova de l’Iris i que el 1934 va escriure un sainet satíric, Quatre de la terra. Durant la guerra va formar part del Sindicat d’Escriptors i Artistes de la CNT, i la seva col·laboració amb la República li va costar la presó, d’on no va sortir fins al febrer del 1940. Més endavant va ser arxiver a l’Ajuntament d’Alcoi i, des del 1970, periodista al diari Ciudad, on signava «Furonet», i corrector a l’editorial Marfil. Alcoi li va fer un homenatge el 1975, el 1978 va obtenir el títol de mestre en gai saber als Jocs Florals de Barcelona i el 1983 la Diputació de València li va donar el premi Sanchis Guarner. Va morir a Alcoi el 1989.