Joaquim Muntañola

Qui era Joaquim Muntañola

Joaquim Muntañola es va fer conèixer com a dibuixant a la premsa d’humor dels anys trenta. Va començar el 1934 a Esquitx, on signava Kim, i va passar per Xut!, Papitu, El Be Negre (1935-1936), el TBO i En Patufet, on va publicar durant vint-i-dos anys, repartits entre les dues èpoques de la revista. Després de la guerra va treballar en el cinema d’animació: per a la Compañía Española Internacional de Dibujos Animados (CEIDA) va ser director artístic i va crear la sèrie del faquir González. També es va dedicar a la publicitat i a il·lustrar llibres d’altres autors, va dirigir Locus (1955), Atalaya i Ilustración femenina, i va col·laborar a El Correo Catalán i en diverses capçaleres esportives, de Don Balón a El Mundo Deportivo o Barça; a Dicen signava Don. La Vanguardia va publicar un acudit seu cada dia durant vint-i-dos anys. Va treballar a la ràdio i va crear una sèrie de televisió en català. Era nebot d’Antoni Muntañola i Carné, Amyc, editor, dibuixant d’humor i home de teatre.

Com a autor teatral, l’Enciclopèdia Catalana li atribueix «grans èxits populars». En Baldiri de la costa (1968) el va portar al cinema Josep Maria Font-Espina, amb Joan Capri de protagonista, i la llista inclou també Ja vénen els russos!, Ronyons de recanvi, El meu marit té pa a l’ull, Ja tenim 600 i Una noia de bosc. Va escriure una comèdia, La viuda es vol divertir, i dos guions de cinema, Una mujer en un taxi i Hay que ir a Madrid, que no es van arribar a rodar, i el 1972 va publicar Muntañola y el cine, amb pròleg de Julián Miri. Entre els seus altres llibres hi ha La memòria fa pessigolles (2008), on va aplegar anècdotes i vivències pròpies, La vida en dulce (1978), l’Auca de la Platja d’Aro (1998), Mi Costa Brava (1965) i 22 historias y un secuestro (1998), que l’article defineix com «una ironia sobre el món del futbol». Li van concedir la Creu de Sant Jordi el 2000 i el premi internacional d’humor Gat Perich el 2007. Va néixer el 1914 a Barcelona i hi va morir el 2012.