Joan Colomines i Puig

Qui era Joan Colomines i Puig

Salvador Espriu, Joan Oliver i Carles Riba van ser alguns dels poetes que van passar per les Barbolles Poètiques, les vetllades literàries que Joan Colomines i Puig va organitzar al seu domicili entre el maig del 1959 i el juny del 1962, i encara una vegada el 1964, i que va enregistrar: trenta-quatre sessions en total, segons la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC). Amb un altre aplec, l’Arxiu Sonor de Poesia 1961-64, va reunir més gravacions de poetes que deien els seus propis versos, i tots dos reculls es van donar a l’Arxiu Nacional de Catalunya. És una part de la feina de promoció de la poesia catalana a la qual, diu l’enciclopèdia, va donar «un contingut patriòtic i reivindicatiu». Hi pertanyen també la revista Poemes (1963-64), que va fundar i dirigir i que la censura va acabar prohibint; el manifest Cap a un nou, real i necessari moviment poètic; el premi Mossèn Amadeu Oller de poesia inèdita, que va crear amb mossèn Vidal Aunós i altres a la parròquia de Sant Medir de la Bordeta, i el Primer Festival Popular de Poesia Catalana, que el 25 d’abril de 1970 va presentar al Gran Price de Barcelona i que havia organitzat amb Josep Pedreira, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú. La seva pròpia poesia va del primer llibre, A tres veus (1962), a Autoretrat (1986), que la recull tota, passant per títols com La vida a cada pas (1968), Entre la multitud (1971), Anna com Formentera (1979) o El jardí (1982). Per a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), és una poesia que surt de l’experiència pròpia però que «persegueix una intenció col·lectiva». En teatre, Perdona, Franz va guanyar el premi Joan Santamaria el 1965 i Cinc entremesos i una petita peça, el Ciutat de Granollers el 1987; La sentència es va estrenar a Manresa el 1967, i Paracels, a Arenys de Munt el 1978.

Entre el 1980 i el 1992, Colomines va ser diputat de Convergència Democràtica de Catalunya, partit al qual s’havia afiliat el 1977, i la Generalitat el va tenir de ponent de la Llei de normalització lingüística (1980-83) i de comissari de Promoció Exterior del Català (1992-96). Del 1976 al 1982 va presidir l’Associació Catalana d’Expresos Polítics. La GEC el situa durant el franquisme al Front Nacional de Catalunya i entre els fundadors de la Taula Rodona de Barcelona (1966), de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969) i de l’Assemblea de Catalunya (1971-76); per haver-ne format part, diu, el van detenir vuit vegades i el van jutjar al Tribunal d’Ordre Públic. El 1973 va fundar el Partit Popular de Catalunya amb Enric Moltó, Anton Sala i Cornadó i Jordi Colomines Companys, i abans d’entrar a CDC va passar pel Partit Socialista de Catalunya (Congrés). D’aquells anys, segons l’AELC, en volia deixar memòria amb llibres com El compromís de viure: apunts de memòria, III (1999), premi de la Fundació Ramon Trias Fargas, i Crònica de l’antifranquisme a Catalunya (2003). Sobre la llengua va publicar La llengua nacional de Catalunya (1992). Havia estudiat medicina i, segons l’AELC, també filosofia i lletres. Com a metge, va dirigir el Programa Especial dels Laboratoris d’Anàlisis Clíniques del Departament de Sanitat i Seguretat Social, el 1995 va presidir l’Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic i va tenir a càrrec seu la part mèdica de la mateixa Gran Enciclopèdia Catalana. El 1998 va rebre la Creu de Sant Jordi. Va néixer a Barcelona el 1922 i hi va morir el 2011.