Xavier Bru de Sala

Qui és Xavier Bru de Sala

La fi del fil, el llibre amb què Xavier Bru de Sala va debutar, va guanyar el premi Carles Riba del 1972 i va sortir l’any següent; segons Pere Farrés, a Reduccions, el va seguir immediatament Les elegies del marrec. L’Enciclopèdia Catalana diu que el 1973 va cofundar la col·lecció de poesia «Llibres del Mall», i la llista d’obra de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) hi situa Fràgil, del 1979. Farrés hi veia el retorn del poeta després de sis anys de silenci i hi llegia «una petita i alhora grandiosa història d’amor», que li feia pensar en el Salvat-Papasseit amorós. El 2003 Ensiola en va fer una reedició amb un pròleg en què, segons la biografia de l’AELC, l’autor explicava d’on havia sortit el llibre, i que la mateixa biografia llegeix com una poètica dels seus versos. Oratori (Empúries, 2004) va obtenir el premi Ausiàs March de Gandia, i Roger Costa-Pau, a l’Avui, hi suggeria un Bru de Sala nou, que s’endinsava en el vers lliure i en el desequilibri «d’una sintaxi movedissa fins ara no tastada en la poesia de l’autor». Entremig, el 1981, havia obtingut l’Englantina dels Jocs Florals de Barcelona, i el 1974, el premi Ciutat de Barcelona. En prosa, el 2007 La Magrana li va publicar una novel·la epistolar que Xavier Pla, també a l’Avui, va definir com «un extens fractal narratiu»: les cartes, els correus i els missatges que uns pretendents adrecen a una dona desconeguda, a través dels quals es desfà una relació.

Al teatre, Bru de Sala va treballar sobretot com a traductor i adaptador. La versió de Mar i cel, d’Àngel Guimerà, que va fer per a Dagoll Dagom el 1988 va ser, segons l’Enciclopèdia, «una versió de gran èxit», i la mateixa companyia va representar Els pirates, de Gilbert i Sullivan, que ell havia traduït el 1997. La traducció de Cyrano de Bergerac, d’Edmond Rostand, li va valer el premi Josep M. de Sagarra del 1984, i la biografia de l’AELC diu que va tenir el reconeixement «tant de crítica com de públic». També va portar al català El misantrop, de Molière (1989), El Mikado, de W. S. Gilbert (1986), La Perritxola, d’Offenbach (2003), i Pigmalió, de Bernard Shaw (1997), que segons l’Enciclopèdia partia de la versió de Joan Oliver. Una obra de teatre pròpia, Els intrusos, li va valer el 1980 el premi Ciutat de Granollers, i per a la televisió va escriure Els Pastorets del segle XXI, on la biografia torna a veure «la faceta més experimental» de l’autor; Pagès en va publicar el text el 2008 com Objectiu pastorets. Segons la mateixa biografia, però, el que segurament més el va fer conèixer van ser els articles d’opinió, que va escriure a l’Avui, a La Vanguardia, a El Temps o a El País i que també va portar a Catalunya Ràdio. Els primers, publicats a El Observador a partir del 1991, van formar el recull Catalunya, Espanya, Europa; del 1990 al 1993 també havia estat assessor editorial d’aquell diari. Entre els assaigs, El descrèdit de la literatura (1999) feia, per a l’AELC, «un diagnòstic general i alhora precís» de la literatura catalana i del mercat editorial, i amb Julià de Jòdar i Miquel de Palol va signar Fot-li, que som catalans! (2005) i Fot-li més que encara som catalans!, dos llibres a sis mans que la biografia qualifica de «divertides sàtires amb molta autocrítica nacional». El 2019 Tibidabo Edicions li va publicar Barcelonismes. Va ser director literari d’Edicions Proa del 1984 al 1987 i secretari del Centre Català del PEN Club del 1985 al 1989, i entre el 1998 i el 1999 va dirigir els continguts d’Homenots, una sèrie de televisió dedicada a Josep Pla. Va néixer a Barcelona el 1952.