Assumpta Gonzàlez i Cubertorer

Qui era Assumpta Gonzàlez i Cubertorer

La Pepeta no és morta (1980), una de les obres d’Assumpta Gonzàlez i Cubertorer que més s’han representat, és la que la biografia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) presenta com a «modèlica» de la comèdia d’equívocs, el gènere que hi veu com a tret del seu teatre. A partir del 1961 l’editorial Millà li va publicar vint-i-dues obres i, segons el pòrtic de l’AELC, dinou es van arribar a representar. Les van fer sobretot companyies d’aficionats, i no en grans teatres: la mateixa biografia en parla com d’una recepció «modesta però constant». Entre les estrenades hi esmenta De més verdes en maduren (1970), Arribaré a les set… mort! (1972), Tots en tenim una (1983), Nina i els altres (1986) i El venedor de coca (1989), i la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) dona també, entre altres, El passadís de la mort (1978) i En Narcís s’ha tornat boig (1996). La primera d’aquestes dues és, per a l’AELC, un exemple del drama, un gènere que va conrear menys. També va escriure per al públic infantil i juvenil: segons la biografia, sabia que hi faltaven textos, i en va fer alguns, com La rateta es vol casar (1962).

Els seus primers poemes van sortir el 1930 a la revista Sants, que dirigia el seu germà, el dramaturg Josep M. Gonzàlez. Havia nascut a Borriana el 1917, però de molt petita la família se la va endur al barri barceloní de Sants. La biografia de l’AELC explica que va estudiar comerç i que treballava en l’administració, i que el teatre l’acompanyava des dels set anys, quan va començar a l’Escola d’Art Dramàtic de l’Orfeó de Sants. Del 1952 al 1958 se’n va fer càrrec, i hi va passar de professora auxiliar a directora. Després va crear La Rosa d’Or, una escola de declamació vinculada al Centre Catòlic de Sants, i del 1964 al 1968 va dirigir-ne el quadre escènic. La poesia va venir a la maduresa: dels anys setanta als noranta va publicar cinc llibres de poemes, que totes dues fonts qualifiquen d’intimistes, com Engrunes del cor (1973), Records que parlen (1984) i Cercant una estrella (1997). La biografia de l’AELC l’inclou, amb Maria Aurèlia Capmany, Rosa Victòria Gras i Mercè Rodoreda, entre les dramaturgues que han escrit en català «amb més continuïtat des de la postguerra». Va morir a Barcelona el 2003. Havia estat sòcia d’honor de l’AELC.