Gonçal Castelló

Qui era Gonçal Castelló

La repressió de la postguerra a València és el tema de Sumaríssim d’urgència, la primera novel·la de Gonçal Castelló, que segons l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) parteix de la seva pròpia experiència. L’AELC recorda que Sanchis Guarner la va considerar un dels testimonis «més impressionants, vivaços, lúcids i fefaents» d’aquella repressió. La clau d’un temps (1982), amb què va guanyar el premi Ciutat de València-Jaume Roig, és per a la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) una novel·la autobiogràfica, i per a l’AELC, «una biografia política i social de la ciutat de València». Ja el 1973 havia reunit articles de premsa a Viure a Madrid, però, explica l’AELC, no li va ser possible publicar «el gruix de la seva obra fins a l’inici de la democràcia». Llavors van venir un altre recull d’articles, Dia a dia des dels Països Catalans, amb pròleg de Joan Fuster; els llibres de narracions, d’Un sopar de roders (1978) a Fornall d’històries (2001), passant per I tant que volava (1982) i Terra guanyada i altres contes (1985); la crònica València dins la tempesta (1987), i una biografia, Vida i miracles d’Antoni Miró (1994). Les memòries, Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats, van sortir el 2010, de manera pòstuma.

El 1945, després de complir a València una condemna de sis anys de presó, Castelló va sortir amb l’obligació, imposada per un jutge, de residir a Madrid. Havia nascut a Gandia el 1912 i havia estudiat dret i filosofia i lletres a València, amb una estada posterior a la Sorbona. Va fer classes de francès a Logronyo, en una escola, i després a Felanitx, on el professor Andreu Crespí, segons totes dues fonts, el va fer catalanista: «em va fer de professor de catalanisme», deia ell mateix en un text que reprodueix l’AELC. La guerra el va trobar a Madrid, on preparava les oposicions a la carrera consular; es va incorporar a l’exèrcit republicà, va combatre al front de Terol i va acabar com a cap d’Estat Major de la divisió 54. A Madrid va passar dotze anys com a passant en un despatx d’advocat, i el 1956 es va fer procurador i va intervenir en la defensa de molts presos polítics. També s’hi va fer amic de Ricard Blasco i de Joan Fuster, i amb un grup d’amics, segons l’AELC, va crear la Colla del Tirant lo Blanc, pensada per als catalanoparlants que vivien a la capital. Sempre en català, va escriure a l’Avui, a Canigó, al Diario de Valencia, a Tele-Estel, a Gorg o a Mundo Diario, entre d’altres. El 1977 va ser un dels fundadors de l’AELC, que anys després el va fer soci d’honor. La GEC el situa a l’Assemblea de Catalunya i al PSAN, i el 2002 es va afiliar a Esquerra Republicana. Jubilat el 1982, es va traslladar a Barcelona, on va morir el 2003.