Eduard Soler i Estruch

Qui era Eduard Soler i Estruch

Diverses poblacions del País Valencià van tenir Eduard Soler i Estruch com a cronista oficial, i des d’aquest càrrec, segons l’Enciclopèdia Catalana, va escriure una sèrie de monografies que pretenien acostar-se a la història «des d’una perspectiva divulgativa i amena». La bibliografia que en destaca la font va d’El territori i la comunitat d’Aigües Vives (1956-57), en dos volums, a La conquista de València fa 750 anys (1989), i inclou Alzira al cor (1976), Carcaixent (1977), Notícia de Pepe Estruch (1978) o La taronja i els qui la treballen (1981). En el folklore i l’erudició, va publicar el Refranyer de la Ribera (1980) i el Llibre de la saviesa aiguada (1986), i en narrativa, La marqueseta (1993) i, el 1961, Contes sense fel i De la ingènua veritat. El 1997 Bromera va editar De la veritat ingènua i altres contes valencians, amb una introducció d’E. Salom.

Soler signava sovint Eduard Soleriestruch. Estudiava arquitectura a Barcelona quan va esclatar la guerra civil, i ja no va poder acabar la carrera. Acabada la guerra, va ensenyar com a mestre a la Ribera, en diverses localitats, i va acabar la vida laboral a Alzira, com a professor de matemàtiques de l’institut Rei en Jaume. Part de la seva obra, tant històrica com literària, va sortir en diaris i revistes: Levante, Las Provincias, Valencia Atracción i Sicània. L’Enciclopèdia esmenta la gran amistat que el va unir al gramàtic Carles Salvador i a Emili Beüt i Belenguer, estudiós de la geografia valenciana.