Carles Batlle

Qui és Carles Batlle

Entre el 2003 i el 2009 Carles Batlle va dirigir l’Obrador de la Sala Beckett, i en aquells anys també va ser dramaturg resident del Teatre Nacional de Catalunya (2003-2004), del qual va formar part del Consell Assessor entre el 1998 i el 2005. També va dirigir la revista Pausa. Com a investigador, va dedicar la tesi doctoral a Adrià Gual: Adrià Gual (1891-1902): per un teatre simbolista va rebre el premi Crítica Serra d’Or el 2002, i el 2020 va publicar l’assaig El drama intempestiu. L’Enciclopèdia Catalana i el pòrtic de l’AELC el presenten com a professor de l’Institut del Teatre i de la Universitat Autònoma de Barcelona, en les matèries de dramatúrgia i de literatura dramàtica.

Com a autor, l’Enciclopèdia li fa començar la trajectòria amb Sara i Eleonora (1995), i entre les primeres obres hi compta Suite, premi SGAE de teatre del 1999. Un dels temes que hi identifica és la relació entre cultures, que ja apareixia a Les veus de Iambu (1999). Hi va tornar amb Oasi, a través d’«una relació conflictiva entre germanastres», i amb Temptació (2004), que mostra el «xoc entre nouvinguts i la societat d’acollida». Segons el pòrtic de l’AELC, Temptació es va estrenar alhora al Burgtheater de Viena i al Teatre Nacional de Catalunya, i el 2004 Batlle va ser seleccionat per presentar Versuchung a l’Stückemarkt de Berlín. El mateix pòrtic diu que Oasi, premi Josep Amatller el 2002, va ser premiada el 2004 al festival del Stadt Theater de Bremen per la seva versió alemanya, que es va considerar la millor traducció, i que les seves obres s’han estrenat i publicat en països d’Europa, d’Amèrica i d’Àsia.

Entre els premis que recull el pòrtic hi ha el Roda, el 2018, per Still Life. Monroe-Lamarr, i el Pere Capellà dels premis Octubre, el 2019, per Nòmades. Abans hi havia hagut Zoom, situada al final de la Guerra Civil i premi 14 d’abril del 2009; Oblidar Barcelona, premi Born del 2008, en què l’Enciclopèdia veu el procediment de «les vides creuades unides per un incident»; Efecte Fournier (2012) i Trànsits (2007), que per a la mateixa enciclopèdia és una reflexió sobre els canvis de l’Europa d’aquells anys.

Fora del teatre ha publicat la trilogia fantàstica Kàrvadan, que va començar el 2012 amb La llegenda de l’impostor i va continuar amb Sota l’ombra del drac de pedra (2014) i De la sang dels blaus (2016), i, el 2022, La doble vida d’Okita Sōji, una novel·la de tema històric. Ha traduït autors teatrals francesos com David Lescot, Joseph Danan o Jean-Yves Picq, i per a muntatges dirigits per Joan Castells va fer la dramatúrgia de La barca nova (1999), d’Ignasi Iglésias, i de La festa del blat (1996), d’Àngel Guimerà. Va néixer a Barcelona el 1963.