Carles Salvador

Qui era Carles Salvador

El 1975, vint anys després de la mort de Carles Salvador, el Secretariat de l’Idioma de València va crear uns cursos de llengua que porten el seu nom. La seva signatura és a les Normes de Castelló del desembre del 1932, i l’Enciclopèdia Catalana diu que també en va ser un dels impulsors: aquell acord, segons la mateixa font, va dur «bona part dels intel·lectuals valencians» a reconèixer la unitat de la llengua amb el català. En aquells anys, afegeix l’Enciclopèdia, va publicar uns opuscles de gramàtica que van ser «decisius per a la divulgació de la gramàtica de Pompeu Fabra al País Valencià». L’AELC, per la seva banda, li atribueix obres de normativa com la Morfologia valenciana (1935), l’Ortografia valenciana (1934) i el Vocabulari ortogràfic valencià (1933). La Gramàtica valenciana (1951), segons totes dues fonts, la va escriure per als qui seguien els cursos de llengua i literatura de Lo Rat Penat, que l’Enciclopèdia diu que havia fundat ell mateix aquell any. Molt abans, el 1921, havia defensat en un opuscle una Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, de la qual l’Enciclopèdia el fa promotor i cofundador.

L’Enciclopèdia li dona un lloc entre els «capdavanters de l’avantguardisme literari a València» i diu que com a poeta va ser «molt influït per Maragall i per Salvat-Papasseit». Aquella posició, segons la mateixa font, el va enfrontar en «dures polèmiques» amb els escriptors conservadors. Dels llibres de poemes d’aquells anys, com Plàstic (1923) o Rosa dels vents (1930), l’Enciclopèdia en destaca El bes als llavis (1934), on veu «probablement, el zenit de la seva obra lírica». Amb el franquisme, sempre segons aquesta font, la seva poesia es va fer «menys lúdica i audaç i més tradicional i austera»; en són mostra El fang i l’esperit, premiat per la Diputació de València el 1951, i Nadal flor cordial (1943). L’Obra poètica completa, en edició de Lluís Meseguer, va sortir el 2018 a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Va escriure també narracions, com La dragomana dels déus (1920) i Barbaflorida, professor (1930), els seus elogis, com l’Elogi de la vagància (1937), i peces de teatre que l’AELC diu que van sortir en publicacions valencianes, com Amb el títul que vullgau (1929).

Benassal, a l’Alt Maestrat, va ser la seva escola fins al 1934, quan va passar a Benimaclet. Hi havia arribat després d’aprovar les oposicions el 1915, amb el títol de mestre del 1911 i una interinitat a Aielo de Malferit, i hi va dedicar llibres com Les festes de Benassal (1952). Entre els càrrecs que li recull l’AELC hi ha la presidència de la secció de literatura i filologia de Lo Rat-Penat; va col·laborar amb l’Institut d’Estudis Catalans i va ser de la comissió que patrocinava l’edició del Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll. Va entrar al Centre de Cultura Valenciana, com a director de número, amb un discurs titulat Qüestions de llenguatge (1935), i l’Enciclopèdia el té per un dels «principals animadors» de les revistes La República de les Lletres i Taula de les Lletres Valencianes. Havia nascut a València el 20 de gener de 1893, i hi va morir el 7 de juliol de 1955.