Maria Ibars

Qui era Maria Ibars

Les novel·les de Maria Ibars es van publicar als anys seixanta, però la Gran Enciclopèdia Catalana diu que la seva narrativa ja estava escrita abans del 1958 i que segueix models vuitcentistes. A Vides planes (1962), premiada als Jocs Florals de València, l’Enciclopèdia hi reconeix els «esquemes actualitzats de la literatura fulletonesca» i un costumisme líric, i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) en remarca el món rural idealitzat. Aquest món continua a L’últim serf, publicada el 1965, l’any de la seva mort, però totes dues fonts hi veuen un acostament a la novel·la social; l’Enciclopèdia ho explica pel personatge col·lectiu i pel pes de l’escena en la construcció del llibre. Els contes van sortir entre el 1961 i el 1967 a la col·lecció «Nostres faulelles», i en castellà va escriure novel·les com Graciamar (1963).

Formada com a mestra a l’Escola de Magisteri, va treballar, segons l’AELC, a València, on va contribuir a la renovació pedagògica, i a la Font de la Figuera. La mateixa font la presenta com a seguidora de «l’obra de projecció de la llengua i la cultura valencianes» del seu amic Carles Salvador. Va publicar poemes en català en diaris i revistes, i totes dues fonts esmenten, entre d’altres, Las Provincias, Sicània i La Marina; també va participar en la vida de Lo Rat Penat. Poemes de Penyamar (1949), el primer poemari, s’inscriu segons l’Enciclopèdia en la tradició paisatgística «llorentina», però amb «un cert component intimista i sentimental». Per als cent anys del naixement, el 1992, es va fer l’estrena d’Els miracles de Teulada, una obra de teatre de tema religiós que havia quedat inèdita, i per als cinquanta anys de la mort, el 2015, es van crear unes Rutes literàries Maria Ibars.