Josep Amich i Bert

Qui era Josep Amich i Bert

L’actor Josep Santpere va estrenar gairebé totes les més de cent comèdies de Josep Amich i Bert, Amichatis, i l’Enciclopèdia Catalana diu que van tenir «un èxit popular considerable». La que la font en destaca és La Marieta de l’ull viu, que va escriure amb Gastó A. Màntua i que el 1927 va convertir ell mateix en pel·lícula, amb Santpere de protagonista; entre els altres èxits hi ha Amàlia (1919) i Les dones de tothom (1918). Amb l’empresari Sugrañes va obrir el Teatre Còmic de Barcelona a la revista com a gènere, i al Teatro Circo Olimpia va estrenar Kosmópolis (1928), una comèdia musical amb projeccions de cinema; una altra, ¡Viva la vida!, la va portar al cinema Josep Maria Castellví el 1934. Va publicar, a més, alguna novel·leta popular, com Els pecats de joventut (1923). L’Enciclopèdia relaciona el seu teatre i el seu cinema amb el corrent boulevardier francès i hi veu la recerca de «la mesura d’un populisme barceloní».

Al cinema, Amichatis va ser realitzador, productor, operador en cap i guionista. Va escriure l’argument de Las peripecias de Baby (1916), que va dirigir Pedro Trilla, i el guió i el tema del serial Los arlequines de seda y oro (1918-19), de Ricard de Baños, amb què va debutar Raquel Meller. Com a director va fer La noia del càntir (1928), que també va produir, i Caramellas (1929), que es va sonoritzar parcialment en català als seus estudis de doblatge, Ruta, fundats a Barcelona el 1928; el 1937 va dirigir Liberación. L’Enciclopèdia el situa entre els qui no es van rendir durant la crisi del cinema català del 1925-30 i remarca que els seus rètols per a les cintes mudes, que redactava i traduïa, eren molt valorats. A la premsa, va escriure a L’Esquella de la Torratxa i Papitu, va fundar El Día Gráfico i va col·laborar en capçaleres com Popular Film o Films Selectos. El 1939 es va exiliar a Xile, on va assessorar Eduard Borràs en guió i realització i va dirigir emissores de ràdio; cap al 1957 va tornar i es va establir a Madrid.