Domènec Canet

Qui era Domènec Canet

Amadeu Fabregat va incloure Domènec Canet a Carn fresca: poesia valenciana jove (1974), i a la nota que li dedicava hi veia una paradoxa: que «el poeta realista més considerable amb què ha comptat el País des de la generació del 62» tingués tan poc a veure amb els poetes d’aquella generació. En comptes del «realisme rabiós», Canet practicava, segons Fabregat, «un realisme de l’esmorteïment», una poesia «d’estoic» plena de xifres, de mort i de temps que fuig. Abans de l’antologia, havia guanyat dos anys seguits el premi Ausiàs March de poesia de Gandia, el 1969 amb Amb cansera, amb desengany i el 1970 amb Des del meu exili voluntari; l’Ajuntament de Gandia els va publicar tots dos el 1971. Dominic Keown, que va estudiar aquesta primera poesia a Caplletra el 1991, escrivia que l’«exili voluntari» del títol «tracta més de l’alienació de l’individu» en la societat contemporània que no pas d’un desterrament polític, al qual el poeta dedica «quatre versos escassos». El mateix Keown considerava un tour de force Tricicle per a bestioles (1984), finalista de l’Ausiàs March del 1983. Segons l’AELC, després d’aquell tercer llibre Canet va deixar d’escriure i es va dedicar més a la pintura. Josep Antoni Fluixà, al pròleg de Blanca Doble i d’altres cançons (2014), el comparava amb els Bartlebys d’Enrique Vila-Matas, escriptors que callen després de pocs llibres, però explicava que Canet havia continuat escrivint uns quants anys i que aquell poemari, inèdit des de feia temps, sortia gràcies a El Petit Editor. L’AELC diu que el llibre porta il·lustracions del mateix autor.

Berlín, on va viure del 1969 al 1980, li va donar, segons la biografia de l’AELC, una activitat cultural molt intensa i «una llibertat que a Espanya no hi havia». Hi havia arribat des de Frankfurt, amb l’empresa de construcció on treballava, i el 1972 va prendre part en la setmana catalana de la ciutat, que va reunir Raimon, Ovidi Montllor, Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés. A Alemanya hi havia anat des de Madrid, on estudiava a l’Escola Tècnica d’Aparelladors i va participar en manifestacions estudiantils contra el franquisme; la biografia diu que en va marxar per la situació política, sense haver acabat la carrera. Escrivia poesia des del 1964, i amb Amb cansera, amb desengany va obtenir el 1968, abans de l’Ausiàs March, el premi Alejandro Salazar de poesia universitària. El pòrtic de l’AELC hi veu la influència de poetes francesos com Paul Verlaine, André Breton o Jacques Prévert, i el presenta com a soci d’honor de l’associació. Va néixer a Carcaixent el 1944, va viure entre Carcaixent i Tavernes de la Valldigna, i va morir a Alzira el 2024.