Rafael Escobar

Qui és Rafael Escobar

El 1993, Rafael Escobar va guanyar l’Octubre-Andròmina, i la biografia de l’AELC el presenta com «el primer escriptor valencià a guanyar un premi Octubre-Andròmina» des que el concurs admetia autors de tot el domini lingüístic. L’obra premiada, L’últim muetzí (1994), l’Enciclopèdia Catalana la descriu com «un gran fris històric que acaba amb l’expulsió dels moriscos». Aquell episodi el va tornar a ocupar a Les veus de la vall (2000), premi Vila d’Onil del 1998: l’Enciclopèdia hi llegeix les conseqüències socials de l’expulsió, i l’AELC en situa l’acció a les serres del Comtat, al segle XVII, amb el mestissatge i la convivència de cultures com a tema. A El crit de maig (2009), una altra novel·la històrica, el punt de partida és la revolta pagesa valenciana del 1693.

Va arribar tard a la ficció. Segons la biografia, tenia quaranta-sis anys i treballava a la Generalitat Valenciana, de funcionari tècnic al departament de Presidència, quan va escriure el primer relat, «Pulcritud», amb què va guanyar el premi Joan Fuster de l’Ajuntament d’Almenara; la mateixa pàgina en reprodueix unes paraules en què compara aquell premi amb «la primera nòvia». A l’Administració hi va treballar fins a finals del 2007. Els primers llibres van ser dues novel·les curtes: L’estel capgirat, que havia guanyat el Vila de Crevillent del 1990, i La dona menuda, L’Encobert de Xàtiva del 1991. En Els vidres entelats (2001), premi Antoni Bru-Ciutat d’Elx del 2000, la biografia hi veu «un canvi total de registre»: l’acció passa a Roma, en els anys deu del segle XXI, i segueix un perdedor, Rocco Maldini, amb el papa Pau VII a punt de morir.

En narrativa breu, la llista de premis de l’AELC recull, entre d’altres, el Manuel de Pedrolo de Gurb (1994), el Vila de Mislata (1996) i dues edicions del Felip Ramis de la Vila Joiosa, el 1994 i el 1997; el primer any, segons la biografia, s’hi va endur els dos primers premis, amb Perversa oronella tardana i Vent de bruixes. El 2003 van sortir el recull Històries urbanes i El camí de les bardisses, que la biografia ambienta a la Manises dels anys cinquanta i de començament dels seixanta i en què l’Enciclopèdia troba «ressons autobiogràfics». Històries espectrals (2010), de ciència-ficció, va guanyar el premi Vila de Puçol del 2009. Més tard va publicar una biografia (2015) de Vicent Martínez Català, futbolista dels anys trenta i quaranta, i Calendaris de cel·luloide (2024), un llibre que el pòrtic inscriu en la «literatura del record».

Es va llicenciar en dret a la Universitat de València, i entre el 1972 i el 1980 va viure a Alacant. Allà, segons la biografia, va escriure els primers articles en valencià, a La Verdad i Información, i va participar en la fundació del Col·lectiu Benacantil. Va néixer el 1942 a Burjassot, però l’AELC diu que es considera natural de Manises, d’on era la seva família.