Vicent Pitarch

Qui és Vicent Pitarch

La Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) situa la feina de Vicent Pitarch sobretot en la sociolingüística del País Valencià, un terreny on, segons aquesta font, va fer alhora recerca i «activisme». El primer llibre de la llista que en dona és Defensa de l’idioma (1972). Dels anys vuitanta són El català al País Valencià: retracció i resistència i Reflexió crítica sobre la llei d’ús i ensenyament del valencià, tots dos del 1984, i Fets i ficcions. Llenguatge i desequilibris socials (1988); dels noranta, Parlar i (con)viure al País Valencià (1994), L’eix castellonenc de la cultura contemporània (1995) i Control lingüístic o caos (1996), premiat el 1997. Ja en aquest segle va publicar Les Normes de Castelló. Textos i contextos (2002), Pompeu Fabra, l’autoritat admirada pel valencianisme (2011) i Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans (2013). N’hi ha que va escriure en col·laboració, com el manual Penyagolosa (1981), de llengua i cultura valencianes, amb J. Palomero i V. Pascual, i les Bases de política lingüística per al País Valencià (1992), amb T. Mollà. En filologia, l’enciclopèdia en destaca Lo procés de les olives. Lo somni de Joan Joan (1988) i Llengua i Església durant el barroc valencià (2001). Fora d’aquest camp, el pòrtic de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), documentat pel mateix Pitarch, li atribueix dos llibres de senderisme: De camí a Fisterra (2003), premi Ulisses de narrativa, i La Via de la Plata (2005).

El 1969, l’any que es va fer catedràtic de llengua i literatura espanyoles, Pitarch va crear el programa de ràdio Nosaltres els valencians, que per a la GEC va ser el primer emès en català al País Valencià. La càtedra la va exercir a Onda i a Castelló, i més endavant va ser professor associat a la Universitat Jaume I. Segons el pòrtic de l’AELC, el 1975 va ser un dels fundadors del parvulari El Rotgle, «la primera escola en català a Castelló». Havia nascut a Vila-real el 1942 i s’havia format en filologia moderna a València i a Barcelona. A l’Institut d’Estudis Catalans, on va entrar el 1985 com a membre de la Secció Filològica, va ser de la comissió de gramàtica i va dirigir la nova ortografia que es va publicar al costat de la Gramàtica de la llengua catalana (2016); la GEC el presenta, a més, com a delegat de l’IEC a Castelló. Entre els premis que l’enciclopèdia li dona hi ha el Guardó Extraordinari d’Escola Valenciana (2013), l’Enric Soler i Godes (2003), d’innovació educativa, i el Jaume I d’Actuació Cívica Catalana (1983). El pòrtic el presenta com a soci d’honor de l’AELC.