Emília Sureda

Qui era Emília Sureda

«La nostra gabieta de ferro i daurada, / que estreta, que trista, que dura mos és!», escrivia Emília Sureda al poema «Aspiració», i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) fa servir aquests versos per il·lustrar el malestar i el «sentiment d’inadaptació» que s’entreveuen a la seva poesia. Segons l’AELC, les investigadores Isabel Peñarrubia i M. Magdalena Alomar hi han vist ecos autobiogràfics i el rebuig del «destí assignat a les dones». L’associació remarca també el ressò de la poesia popular, sobretot de les gloses. El Diccionari de la literatura catalana (DLC) hi destaca els temes habituals de la poesia mallorquina d’aquells anys, el paisatge de l’illa idealitzat i la pagesia tradicional, i una obra que «fluctua» entre el postromanticisme i el costumisme; al seu parer, «bàsicament es conformà amb la imitació dels models que la precediren». El 1899 els Jocs Florals de Barcelona van premiar el seu poema «La vida pagesa», i el 1903 en va publicar alguns a la Gazeta de Mallorca, a Catalunya i a la Ilustració Catalana. El recull va arribar quan ja era morta: Mateu Obrador, amic seu, va aplegar els poemes a Poesies mallorquines (1905), amb un pròleg propi, segons l’AELC, i el DLC atribueix l’edició al conjunt dels seus amics.

Nascuda a Palma el 1865, Sureda havia anat a un col·legi francès i, explica l’AELC, va començar escrivint en castellà, fins que el contacte amb l’Escola Mallorquina la va fer passar al català. Entre els poetes que admirava hi havia Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. El DLC considera la relació amb Mateu Obrador i amb Maria Antònia Salvà «decisiva en la seva dedicació a la poesia catalana»; a Salvà, segons l’AELC, l’havia coneguda en una tertúlia poètica del 1897. A les possessions de la família a Valldemossa i a sa Pobla, on passava temporades, va conèixer de primera mà la vida pagesa que surt als seus poemes, segons l’AELC. El 1904 va obtenir el segon accèssit a la flor natural dels Jocs Florals de Mallorca amb «La lluna no és morta»; el primer va ser per a Salvà, i el DLC explica que el van recollir juntes. Va morir aquell mateix any. Joan Alcover li va dedicar l’elegia «Morí jove», Costa i Llobera un poema en memòria seva, i Salvà, entre d’altres, «Record».