Nicolau Maria Rubió i Tudurí

Qui era Nicolau Maria Rubió i Tudurí

«Una novel·la completa, una obra clàssica, definitiva»: amb aquestes paraules de Llorenç Villalonga encapçala La Finestra Lectora la fitxa de No ho sap ningú (1961), la novel·la de Nicolau Maria Rubió i Tudurí que va reeditar el 2003. Segons l’editorial, la novel·la passa a Bahr-el-Kobà, un poblat del sud del Sàhara, en plena descolonització, i el seu personatge és un català, «exiliat republicà i escapat del nazisme», que hi té un bar i que només vol quedar-se «al marge de la Història». Per a La Finestra Lectora, és una barreja de comèdia i sàtira social, i, al costat d’El camell travat, el «cim de la seva escriptura de ficció». Segons el Diccionari de la literatura catalana (DLC), el primer viatge a l’Àfrica, el 1922, va ser l’origen de la seva activitat literària, i va destacar en els llibres de viatges i de caça; en cita Caceres a l’Àfrica tropical (1926), Sàhara-Níger (1932), Cacera en el no-res (1954) o Viatges i caceres a l’Àfrica negra (1960), aquest darrer «d’una gran qualitat literària». A més d’una altra novel·la, Un crim abstracte, o El jardiner assassinat (1965), va escriure teatre: Judes Iscariot, la més reeixida de les seves obres dramàtiques segons el DLC, es va estrenar al Romea el 1933 i no es va publicar, i n’hi ha d’altres com Midas, rei de Frígia o Ulisses a l’Argòlida. També va traduir al català els Assaigs de Montaigne (1930 i 1935).

Titulat a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona el 1916, Rubió va dirigir del 1917 al 1937 els parcs i jardins públics de la ciutat, i el DLC remarca la influència de Jean C. N. Forestier, l’arquitecte en cap dels jardins de París, amb qui va treballar al parc de Montjuïc. Seus són el Turó Park (1933), els jardins del palau de Pedralbes (1927) i els de Santa Clotilde, a Lloret de Mar (1919). Com a arquitecte, el DLC diu que amb un pavelló per a Ràdio Barcelona, al Tibidabo, «introduí a Catalunya un cert racionalisme»; La Finestra Lectora presenta com a «considerat el primer edifici racionalista d’Espanya». Sobre arquitectura va escriure Diàlegs sobre l’arquitectura (1927), on, segons el DLC, va introduir elements del pensament de Le Corbusier, i Actar (1931), una defensa, diu el diccionari, de l’arquitectura «de la màquina i del moviment». El 1937 es va exiliar a París, on va traduir teatre clàssic espanyol al francès, va escriure dietaris, assaigs i teatre i, el 1945, va publicar La Patrie latine, una síntesi històrica del món llatí que el DLC considera el seu llibre més important i que, diu, gairebé ningú no ha reeditat ni citat. Aquell any va tornar a Barcelona, on va morir el 1981.