Guillem Cabrer i Borràs

Qui era Guillem Cabrer i Borràs

Guillem Cabrer i Borràs va començar a escriure poesia quan estudiava al Seminari de Palma, i l’AELC explica que aviat el van atreure Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. Va publicar reculls com Retrets i pregàries (1984) i Amor somriu de perfil (1988), i el 2000 se’n va editar la poesia completa. Va deixar el Seminari el 1969, es va llicenciar en filosofia a Roma i, el 1984, en filologia catalana. Va fer de professor de català a Badalona del 1973 al 1979, i a Palma va ser professor de l’Escola Universitària de Magisteri, on feia classes de llengua i literatura catalanes, i, al final de la seva vida, de literatura catalana a la Universitat de les Illes Balears. Com a novel·lista, va publicar Merlot (1977), que la contracoberta de l’edició de Moll, citada per l’AELC, presenta com «una mena d’homenatge, tant a Stendhal com a Llorenç Villalonga, i sobretot a Luchino Visconti», i El Minotaure (1990), la darrera, que segons l’AELC «havia de formar part d’una tetralogia que no va poder continuar».

Al teatre, va fundar la companyia Guillem Cabrer, amb la qual va estrenar algunes obres seves, i l’AELC diu que la majoria de les peces que va escriure van ser premiades. Freturós l’impotent va guanyar el premi Born de Ciutadella el 1979 i es va estrenar al Teatre Principal de Palma el 1984; Aina Sacoma, premi Ciutat de Palma del 1972, va pujar a l’escenari el 1979, a la V Mostra de Teatre, i Les roselles diuen no (1981), al Festival Internacional de Sitges, en l’onzena edició. Altres títols seus són Els bojos (1976) i Varennes (1980). Dels Monòlegs, l’AELC en remarca la «força dramàtica», i cita Gabriel de la S. T. Sampol, que en aquestes peces, i també en d’altres que no es van publicar però que es van representar al Teatre Principal, hi veia una «apologia de la llibertat individual». També havia adaptat rondalles mallorquines i va dirigir obres pròpies i d’altres autors.