Miquel Àngel Riera Nadal

Qui era Miquel Àngel Riera Nadal

Illa Flaubert (1990) va obtenir el Josep Pla del 1990, el Ciutat de Barcelona, el Crexells i el de la Crítica. L’havia precedida Els déus inaccessibles (1987), Premi Nacional de Literatura Catalana del 1986. Totes dues van sortir després d’un cicle de quatre novel·les de Miquel Àngel Riera que la biografia de l’AELC llegeix juntes, de Fuita i martiri de Sant Andreu Milà (1973) a Panorama amb dona (1983), passant per Morir quan cal (1974) i L’endemà de mai (1978). La font les hi agrupa pels personatges i els fets que s’hi entrellacen i per la Guerra Civil de fons, però també perquè totes quatre són «una meditació entorn de l’ésser humà en una situació límit». Morir quan cal va guanyar el Sant Jordi del 1973 i el premi de la Crítica de Serra d’Or; L’endemà de mai, el Premi Nacional de la Crítica de narrativa catalana, i Panorama amb dona, un altre premi de la Crítica de Serra d’Or. La primera del cicle la va redactar el 1971, i la biografia considera aquells primers anys setanta el moment del seu «rellançament com a escriptor més enllà de l’àmbit estrictament mallorquí». En prosa breu va publicar La rara anatomia dels centaures (1979) i Crònica lasciva d’una decadència (1995).

En poesia, la mateixa biografia situa el gir a Biografia, escrit entre el 1969 i el 1970 i publicat el 1974: amb aquest llibre s’obre una etapa de «llenguatge més directe», que deixa enrere el ressò d’Aleixandre dels inicis. Els dos poemaris que va escriure tot seguit van ser Paràbola i clam de la cosa humana (1974) i La bellesa de l’home, que va guanyar el Joan Alcover del 1974 i no es va publicar fins al 1979. Més tard van sortir Llibre de benaventurances (1980) i El pis de la badia (1992), i el 1985 Tots els poemes (1967-1981) va aplegar els llibres publicats fins aleshores. Abans de Biografia hi havia Poemes a Nai, començat el 1957 i publicat el 1965, que segons l’AELC va tenir «un fort impacte en el món literari mallorquí». I encara abans, els llibres que no van arribar a veure la llum: un en català, Bolles de fang, i cinc en castellà, que la biografia presenta com a fruit de les lectures de Lorca, Aleixandre i Salinas.

Va morir a Palma el 20 de juliol de 1996. El 1987 el PEN Club l’havia proposat per al Nobel, i el 1989 havia rebut la Creu de Sant Jordi. Fins a la mort va dirigir dues col·leccions: El Turó, de poesia, creada el 1971 i patrocinada per la Caixa de Balears, i Tià de Sa Real, que va impulsar el 1979. Nascut a Manacor el 1930, havia estudiat dret com a alumne lliure, primer a Barcelona i després a Granada i a Salamanca, i va treballar de gestor administratiu. Segons l’AELC, la majoria de novel·les i reculls de relats seus s’han traduït al castellà, i alguns també a l’anglès, al rus, a l’alemany o al txec.