
Bearn o La sala de les nines
El llibre pel qual se'l recorda: va guanyar el premi de la Crítica i, a l'enquesta que Serra d'Or va fer el 1964 sobre la millor narrativa catalana d'ençà de la guerra, va quedar en segona posició.
Novel·lista mallorquí del segle XX que es guanyava la vida com a psiquiatre a Palma. A Bearn hi va posar el senyoriu rural de l'illa just quan se li acabava el món, i el resultat és una de les novel·les catalanes de postguerra més ben valorades.

El llibre pel qual se'l recorda: va guanyar el premi de la Crítica i, a l'enquesta que Serra d'Or va fer el 1964 sobre la millor narrativa catalana d'ençà de la guerra, va quedar en segona posició.

Una sàtira breu i esmolada de l'alta societat de Palma. Amb aquest debut del 1931 es va guanyar el rebuig de bona part de l'illa, i és el títol que, al costat de Bearn, li ha assegurat un lloc entre els clàssics moderns.
Llorenç Villalonga va anar arrossegant la carrera de medicina per Múrcia, Barcelona, Madrid i Saragossa, on finalment es va llicenciar el 1926. Des del 1927 va tenir consulta a Palma i va fer de psiquiatre la resta de la vida, sense deixar mai d’escriure. Els primers articles els va signar Dhey.
El 1931 va publicar Mort de dama, una sàtira de la societat mallorquina que el sector regionalista de l’illa li va fer pagar cara. Havia descobert Proust el 1925 i allò li va canviar la manera d’entendre la novel·la; també llegia amb devoció Anatole France i Voltaire.
Bearn o la sala de les nines va aparèixer abans en castellà, el 1956, i va passar sense pena ni glòria fins que en va sortir la versió catalana, el 1961. Llavors sí: premi de la Crítica el 1963 i segona posició a l’enquesta que la revista Serra d’Or va fer el 1964 sobre la millor narrativa catalana d’ençà de la guerra.
Mirada de lluny, l’obra fa tres tombs: primer la befa avantguardista dels anys trenta, després els llibres de la postguerra, que miren enrere amb enyor, i al final una sèrie de novel·les mig autobiogràfiques on planta cara al món modern i al consum i no en surt gens convençut. Els mateixos motius hi tornen una vegada i una altra: una casa senyorial que s’enfonsa, un temps que ja no es pot recuperar i el record com a única manera de sostenir-lo. En total, quinze novel·les, cinc reculls de contes, cinc volums de teatre i més de mil cinc-cents articles de diari.
A Binissalem, la casa on es va retirar el 1937, Can Sabater, és avui la Casa Museu Llorenç Villalonga.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1895 i el 1909.