Josep Vicent Marquès

Qui era Josep Vicent Marquès

No és natural (1980), el llibre amb què Josep Vicent Marquès va guanyar el premi Fontanarosa aquell mateix any, parteix, segons Edicions Tres i Quatre, d’una idea que el títol ja resumeix: que allò a què estem més acostumats no és natural. L’editorial en cita una frase de l’autor, «les coses podrien ser -per a bé i per a mal- distintes», i diu que el llibre convida a mirar com a estranys alguns fets clau de qualsevol biografia. El 1973, Marquès havia guanyat el premi Joan Fuster amb l’assaig País perplex (1974). La narrativa que presenta Tres i Quatre és de peces molt curtes. A Amors impossibles (1983), l’editorial hi compta unes desenes d’històries breus, «de vegades brevíssimes», i El retorn del nàufrag professional (1998) continua, segons la mateixa presentació, aquella «línia de narrativa curtíssima»: hi tornen personatges com el gnom sense cognom o l’avi que no sabia contar històries, i n’hi apareixen de nous, com una dona soltera que explica «les clavades de pota dels seus pretendents».

Com a sociòleg, l’Enciclopèdia Catalana diu que va estudiar el comportament sexual i la marginació de la dona en diversos aspectes. Professor de la Universitat de València, s’havia llicenciat en dret, i va col·laborar en diaris i publicacions periòdiques. En política, l’article el situa primer al Partit Socialista Valencià i després entre els fundadors de Germania Socialista, un grup «de tendència comunista antiautoritària», i diu que va ser «un dels animadors dels primers grups ecologistes i antinuclears del País Valencià». De Tots els colors del roig (1997), Tres i Quatre en diu que és «una mena d’autoaprenentatge», en què l’autor busca l’origen de quatre etiquetes que fa seves, la de «persona d’esquerra, nacionalista, antipatriarcal i ecologista», i les raons per les quals s’hi manté. Entre els altres llibres que l’Enciclopèdia en cita hi ha La llum i el caos (1990), Sexualidad y sexismo (1991) i Dígalo por carta (1992). Va morir a València el 2008.