Joan Francesc Mira

Qui és Joan Francesc Mira

Joan Francesc Mira va néixer a València el 1939. Es va formar als escolapis i a Roma, on va passar per la Universitat Gregoriana i es va llicenciar en filosofia; de tornada a València, s’hi va llicenciar en Filosofia i Lletres i el 1971 s’hi va doctorar. Als anys setanta va col·laborar a França amb el Laboratoire d’Anthropologie Sociale de la Sorbona, i el curs 1978-79 va ser professor visitant a Princeton. Va ser director de l’Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social del 1980 al 1984 i fundador, el 1982, del Museu d’Etnologia de València. Va ensenyar grec a la Universitat de València i, des del 1991, a la Universitat Jaume I de Castelló, on n’ha estat catedràtic.

La pregunta per la identitat dels valencians travessa la seva obra d’assaig. Hi ha entrat pel costat de la geografia i l’antropologia, amb Els valencians i la terra o Introducció a un país, i pel de la política: Crítica de la nació pura (1985), premi Joan Fuster, i Sobre la nació dels valencians (1997), del qual el 2015 va publicar una versió posada al dia, La nació dels valencians. L’anàlisi que l’Enciclopèdia dedica a Crítica de la nació pura hi veu «la reflexió teòrica més ambiciosa en llengua catalana» sobre el fet nacional, almenys a la segona meitat del segle XX. Ha aplegat en diversos reculls la seva obra d’articulista, i ha escrit sobre els Borja, sobre sant Vicent Ferrer i sobre Blasco Ibáñez.

Com a novel·lista va començar el 1974 amb El bou de foc. Borja Papa (1996) va guanyar el Crexells, i amb Els treballs perduts, Purgatori, premi Sant Jordi 2002, i El professor d’història, premi Crexells i Maria Àngels Anglada, va construir una trilogia sobre València. També ha publicat contes, com Els cucs de seda, i guies de la seva ciutat. El 2013 va començar les memòries amb El tramvia groc, premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, i les va continuar el 2020 amb Tots els camins.

Com a traductor, als setanta va traduir pensadors marxistes com Adorno, i després s’ha dedicat sobretot a la literatura italiana, amb una Divina Comèdia (2000) que va rebre el Crítica Serra d’Or i el Premio Nacional de traducció; més tard hi ha sumat els Evangelis i l’Odissea. Ha presidit Acció Cultural del País Valencià entre el 1992 i el 1999 i, de nou, del 2012 al 2020, i és membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha rebut la Creu de Sant Jordi (1991), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2004) i el Premi Nacional de Cultura (2017).