Joan Castelló i Guasch

Qui era Joan Castelló i Guasch

Joan Castelló i Guasch va reunir, segons el compte de Felip Cirer, «un centenar llarg» de rondalles de les Pitiüses, i ho va fer vivint a Mallorca. En el pròleg que el 1993 va escriure per a Barruguets, fameliars i follet i que reprodueix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Cirer recorda que Castelló vivia a Palma des del 1932 i que, durant bona part de la postguerra, tenia prohibit anar a Eivissa. Els arguments els treia dels eivissencs que vivien a Mallorca, i la Casa d’Eivissa de Palma, que ell i altres eivissencs havien fundat el 1953, n’era «el caliu»; també li n’arribaven de l’illa, de col·laboradors que li enviaven material. Sobre aquell esquelet, la rondalla quedava, en paraules de Cirer, «vestida amb la més pura ambientació i llenguatge de les Pitiüses». El mateix Cirer admet que és un mètode «molt lluny» del que un investigador positivista donaria per rigorós, però escriu que la falta de fidelitat a l’original queda compensada pel valor que hi donava a la narració i pel seu coneixement de la llengua i els costums eivissencs. La Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) també en parla com de «recreacions literàries» i en remarca la llengua, «rica i genuïna, que imita l’eivissenc oral». El primer recull, Rondaies eivissenques (1953), havia de sortir a l’Editorial Moll, però, segons la biografia de l’AELC, els problemes amb la censura van fer que l’acabés editant ell mateix. El van seguir Rondaies d’Eivissa (1955), que va guanyar el premi de prosa narrativa del certamen del centenari de Miquel Costa i Llobera i de Joan Alcover, Rondaies i contes d’Eivissa (1961), Rondaies eivissenques de quan el Bon Jesús anava pel món (1974), Rondaies i contes de sa majora (1976) i Rondaies de Formentera; la GEC també cita Es Berruguet (1956) i Lo promès sia atès (1957). Barruguets, fameliars i follet. Rondaies, el recull que enllestia quan va morir, es va publicar el 1993.

El Pitiuso, l’almanac bilingüe que Castelló va publicar a Palma des del 1945 fins al 1979, en trenta-cinc números, el feia a la Impremta Alfa, de la qual era copropietari. La biografia de l’AELC explica que, a més de les festes, el temps i les estacions, hi publicava rondalles, refranys, cançons i textos de recerca o de creació, i que tot plegat va ajudar «a mantenir viva la llengua catalana escrita a les Pitiüses». Va publicar també Supersticiones ibicencas (1952), un llibre de cuina, Bon profit! (1967), que es va traduir al català el 1993, i unes guies turístiques d’Eivissa i Formentera que la GEC considera «de gran rigor documental». Al Diario de Ibiza i a les revistes Uc i Eivissa hi va escriure articles costumistes, que després de la seva mort es van reunir a Greix vermei i altres escrits (1988). De la Casa d’Eivissa de Palma en va ser primer bibliotecari i després president, fins a la mort, i el 1977 va prendre part en el Congrés de Cultura Catalana. A Palma s’hi havia instal·lat per força: el 1932 l’havien processat per un article que criticava una actuació de la Guàrdia Civil, publicat a El Obrero Balear, el periòdic on feia articles de crítica social, i va haver de deixar Eivissa. A l’illa havia treballat de caixista al Diario de Ibiza, on va conèixer el canonge Isidor Macabich, amic seu i de qui seguia les classes, i amb altres companys havia fundat La Unió Tipogràfica d’Eivissa, de la UGT balear. Havia nascut a Eivissa i va morir a Palma.