Marià Villangómez Llobet

Qui era Marià Villangómez Llobet

Les Pitiüses, amb el seu paisatge i la seva gent, són a tota l’obra de Marià Villangómez, segons la biografia de l’AELC, que, a diferència del que passava a l’escola mallorquina anterior, hi veu un cant a la terra que «no s’esgota en ell mateix» i busca estímuls universals. La biografia descriu uns primers llibres centrats en el paisatge, amb una Eivissa sovint evocada «com si fos una dona». Amb Els béns incompartibles (1954) i Sonets de Balansat (1958) va venir el cicle de Balansat, i als darrers, La miranda (1958) i El cop a la terra (1962), la mateixa font el troba «més despullat formalment». Declarat amb el vent (1963) va posar punt final a la seva obra poètica, que el 1986 es va publicar completa en tres volums.

La biografia recull que se’l considera seguidor de l’escola de Carles Riba, i que en una carta confessa que, quan el va conèixer, es va proposar imitar-ne «el llenguatge poètic i l’estructura del vers». Hi afegeix que admirava molt els poetes de la Generació del 27, sobretot Machado, i que llegia i traduïa poesia francesa i anglesa. L’AELC l’inclou a la «generació sacrificada», el terme de Joan Fuster (1971) per als poetes hereus del noucentisme que, diu la biografia, «veuen estroncada la seva obra per la guerra»; Villangómez va reprendre l’escriptura el 1943. Ferran Carbó, citat per la mateixa font, observa que entre l’escriptura i la publicació dels seus poemes «gairebé sempre» hi havia uns anys de parèntesi, i que els revisava a l’hora de reeditar-los.

Després del 1963, segons el pòrtic, es va dedicar a l’assaig, al teatre i a l’article periodístic, i sobretot a la traducció poètica, que va dels sonets de Shakespeare a Keats, Baudelaire, Yeats o Dylan Thomas. Aquestes versions es van reunir en tres volums més cinc anys després de l’obra pròpia. La biografia remarca la seva «intensa tasca d’orientació cultural i cívica» a l’illa i en destaca el Curs d’iniciació a la llengua (1972). El 1989 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Gairebé tota la seva obra la va concebre a Sant Miquel, el poble d’Eivissa on va fer de mestre després de passar per Cornellà de Llobregat (1942-1946); segons la biografia, va exercir el magisteri vint-i-cinc anys. Abans havia estudiat dret a Barcelona entre el 1928 i el 1933, una carrera que mai no va exercir, i havia començat lletres a València, que va deixar el 1938 quan l’exèrcit franquista el va enviar al front de Castelló. Havia nascut a Eivissa el 10 de gener de 1913, en una família de metges i farmacèutics. Les seves memòries, Llocs viscuts, es van publicar el 2013, l’any del centenari.