Joan Perelló

Qui és Joan Perelló

Dues etapes separades per un silenci de vint-i-un anys: així organitzen l’obra poètica de Joan Perelló les pàgines de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), documentades pel mateix autor i per Josep Miàs. La primera, que s’acaba el 1976, hi és descrita com una obra començada «sota la influència de la poesia social» que aviat es va decantar cap als surrealistes, els avantguardistes i Octavio Paz; la segona, com «una reflexió sobre el propi fet poètic i les circumstàncies de la vida». Aquesta segona etapa la va obrir Carasses (1997), premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí, i des d’aleshores els reculls van anar sortint: La set del viatger (2001), Manual d’ànsia (2005), A recer (2009), Inventari d’omissions (2011), L’atles deshabitat (2015), Paisatge en pèl (2018), Mans de presagi (2021) i Hivern humil (2025), entre altres. Quadern de manobre (2007) va guanyar el premi Josep M. López-Picó - Vila de Vallirana del 2006, i El mapa de l’infinit (2016), el Maria-Mercè Marçal; d’aquest darrer, la biografia explica que els sentiments hi giren a l’entorn de dues paraules, «ferida i infinit». La prosa va arribar el 2013 amb L’error o la vida. Música de la indiferència, una novel·la «sobre la soledat i la dificultat del procés creatiu», es va endur el premi Pare Colom de narrativa d’Inca del 2015, i més tard van sortir els relats breus de La ginebra trista del Cafè Balzac (2019) i Els altres (2021).

Fora de la literatura, segons la biografia de l’AELC, Perelló va treballar durant anys en empreses de serveis aeroportuaris, i del 1981 al 1983 va ser tinent de batle de l’Ajuntament de Palma pel Partit Socialista de Mallorca, amb les àrees d’educació, biblioteques i normalització lingüística. Havia nascut a Campos el 1953 i es va formar com a autodidacte. Abans de fer vint anys va ser un dels fundadors de Domini Fosc, una revista literària en ciclostil, i el 1973 va sortir el poemari «És massa difícil» dins el volum col·lectiu Temptant l’equilibri, amb Lleonard Muntaner, Damià Pons i Guillem Soler, i també el primer llibre propi, Sempre trobaré algun dolor, a la col·lecció Balenguera. Baf de llavis (1976), un recull tot de poemes en prosa, li va valer el premi Andreu Roig. Les mateixes pàgines diuen que alguns dels seus poemes s’han traduït a l’anglès i al francès.