Josep Melià Pericàs

Qui era Josep Melià Pericàs

L’Enciclopèdia Catalana posa Els mallorquins (1967) al capdamunt de l’obra de Josep Melià, com «la seva obra més important», i la situa en la línia de Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, i de Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives. La censura en va retallar el text, i Melià el va tornar a treballar per a La Nació dels mallorquins (1976), que la mateixa font descriu com un «intent d’articular un cos doctrinal per al seu projecte polític». Al mateix camp de l’assaig hi pertany La Renaixença a Mallorca (1968). La font agrupa com a llibres «de clar contingut polític» el recull d’articles Primer llibre de notes (1967) i títols com ¿Qué es la reforma política? (1976) o Así cayó Adolfo Suárez (1981).

La crítica d’art és un altre dels tres vessants que l’Enciclopèdia distingeix en els seus llibres. Va dedicar a Joan Miró Joan Miró. Vida i gest (1973), va escriure l’assaig Art i capitalisme (1976) i va fer monografies i textos de catàleg d’altres artistes, com Sempere o Isabel Villar. En el de la creació hi ha un recull de poemes del mateix any que Els mallorquins, Perquè cal ser covard. Les novel·les Les pluges de sal i Aquella al·lota ajaguda són del 1979 i del 1984, i d’aquest darrer any és també La trama de los escribanos del agua, escrita en castellà, que gira al voltant del cop d’estat del 23 de febrer. Ja als anys noranta van sortir La torre de Babel i altres províncies (1990), un recull de relats breus, i Per un batec de l’ànsia (1991), un llibre de proses. Després de la seva mort se’n van editar les Obres completes en tres volums (2002-2003), titulats Pensament, Creació literària i Escrits sobre art.

Nascut a Artà el 19 de març de 1939, va estudiar dret i periodisme a Madrid i el 1963 va entrar per oposició al Ministeri de Treball. Com a periodista, va escriure sobretot de política en molts diaris, com l’ABC, el Diario de Mallorca o Última Hora, i va ser un dels fundadors d’El País; Destino el va tenir de corresponsal a Madrid, i més endavant l’Avui. La seva trajectòria política va del 1974, quan va ser procurador a les Corts franquistes, fins a la vicepresidència d’Unió Mallorquina, partit on va entrar el 1993, i inclou la Secretaria d’Estat per a la Informació (1979-1980) i la Delegació del Govern a Catalunya (1980-1981). Entre els reconeixements que va rebre hi ha el doctorat honoris causa de la Universitat de les Illes Balears (1998), el premi Gabriel Alomar de l’Obra Cultural Balear (1997) i, abans, la Creu de Sant Jordi (1983). Va morir a Alcúdia el 22 de juliol de 2000.