Baltasar Porcel

Qui era Baltasar Porcel

Baltasar Porcel va néixer a Andratx, a Mallorca, el 14 de març de 1937. A casa seva hi havia pagesos i gent de mar. Va anar a Palma a fer estudis de comerç, que no va acabar, i abans dels divuit anys ja entrava a treballar en una impremta i enviava coses al Diario de Mallorca. Els anys del servei militar, a la Marina, va entrar en contacte amb Camilo José Cela i va escriure a Papeles de Son Armadans.

El 1960 va fer el salt a Barcelona, on Joan Triadú el va introduir en els ambients culturals del moment. Va anar fent de tot —corregir per a editorials, dirigir col·leccions de guies de viatge— mentre es feia un nom com a periodista. Va escriure a Serra d’Or i a Destino, revista que va dirigir del 1975 al 1977, en l’etapa en què es va catalanitzar, i des del 1967 va ser articulista habitual de La Vanguardia. L’entrevista va ser un dels gèneres on va destacar: d’aquí surt un recull com Grans catalans d’ara (1972). També va escriure biografies de Josep Tarradellas i de Josep Pallach.

El gruix de la seva narrativa arrenca d’Andratx. Porcel hi va bastir un món de ficció on la crònica familiar, la rondalla i el document es confonen i on les passions rarament acaben bé. En són les primeres mostres Solnegre (1961), La lluna i el «Cala Llamp» (1963) i Els argonautes (1968); hi van seguir Difunts sota els ametllers en flor, premi Josep Pla el 1969, Cavalls cap a la fosca (1975), premi Prudenci Bertrana, Les primaveres i les tardors (1986), premi Sant Jordi, i El cor del senglar (2000).

Amb L’emperador o l’ull del vent (2001), premi Ramon Llull i Lletra d’Or, va encetar una etapa nova, més atenta a la història i al Mediterrani; per aquest camí va continuar Olympia a mitjanit (2004), premi Salambó. La Mediterrània li havia donat ja matèria per a assaigs i llibres de viatge, i el 1988 va posar en marxa l’Institut Català d’Estudis Mediterranis, que va presidir fins al 2000.

El 2007 li van concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va morir a Barcelona el juliol del 2009 i va deixar sense enllestir la novel·la Els gegants, de la qual se n’han publicat capítols. L’obra que va arribar a fer és de les de més abast de la narrativa catalana de la segona meitat del segle XX.