Cavalls cap a la fosca
La peça que aguanta tot el cicle d'Andratx: la memòria d'una família mallorquina, muntada amb una arquitectura que no s'acontenta amb poc. Premi Prudenci Bertrana.
El novel·lista que va fer del seu Andratx natal un territori de ficció on caben els llinatges, les passions i els finals foscos. Periodista de tota la vida i autor de Cavalls cap a la fosca i L'emperador o l'ull del vent, va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2007.
La peça que aguanta tot el cicle d'Andratx: la memòria d'una família mallorquina, muntada amb una arquitectura que no s'acontenta amb poc. Premi Prudenci Bertrana.
La que li va donar més premis, el Ramon Llull i la Lletra d'Or: l'illa de Cabrera convertida en presó per als soldats de Napoleó que ningú no va venir a buscar.

Una novel·la coral de la Mallorca d'ara mateix, on el retorn d'una dona ho remou tot. Premi Salambó.
La simbomba fosca
Poemes i dibuixos
Reis, polítics i anarquistes
Totes les Balears
El cor del senglar
Teatre
Baltasar Porcel va néixer a Andratx, a Mallorca, el 14 de març de 1937. A casa seva hi havia pagesos i gent de mar. Va anar a Palma a fer estudis de comerç, que no va acabar, i abans dels divuit anys ja entrava a treballar en una impremta i enviava coses al Diario de Mallorca. Els anys del servei militar, a la Marina, va entrar en contacte amb Camilo José Cela i va escriure a Papeles de Son Armadans.
El 1960 va fer el salt a Barcelona, on Joan Triadú el va introduir en els ambients culturals del moment. Va anar fent de tot —corregir per a editorials, dirigir col·leccions de guies de viatge— mentre es feia un nom com a periodista. Va escriure a Serra d’Or i a Destino, revista que va dirigir del 1975 al 1977, en l’etapa en què es va catalanitzar, i des del 1967 va ser articulista habitual de La Vanguardia. L’entrevista va ser un dels gèneres on va destacar: d’aquí surt un recull com Grans catalans d’ara (1972). També va escriure biografies de Josep Tarradellas i de Josep Pallach.
El gruix de la seva narrativa arrenca d’Andratx. Porcel hi va bastir un món de ficció on la crònica familiar, la rondalla i el document es confonen i on les passions rarament acaben bé. En són les primeres mostres Solnegre (1961), La lluna i el «Cala Llamp» (1963) i Els argonautes (1968); hi van seguir Difunts sota els ametllers en flor, premi Josep Pla el 1969, Cavalls cap a la fosca (1975), premi Prudenci Bertrana, Les primaveres i les tardors (1986), premi Sant Jordi, i El cor del senglar (2000).
Amb L’emperador o l’ull del vent (2001), premi Ramon Llull i Lletra d’Or, va encetar una etapa nova, més atenta a la història i al Mediterrani; per aquest camí va continuar Olympia a mitjanit (2004), premi Salambó. La Mediterrània li havia donat ja matèria per a assaigs i llibres de viatge, i el 1988 va posar en marxa l’Institut Català d’Estudis Mediterranis, que va presidir fins al 2000.
El 2007 li van concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va morir a Barcelona el juliol del 2009 i va deixar sense enllestir la novel·la Els gegants, de la qual se n’han publicat capítols. L’obra que va arribar a fer és de les de més abast de la narrativa catalana de la segona meitat del segle XX.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1930 i el 1944.