Manel Alonso

Qui és Manel Alonso

Entre el setembre del 2014 i el desembre del 2016, Manel Alonso va dur un dietari que després va sortir amb el títol Les petjades de l’home invisible, i que la biografia de l’AELC diu que va guanyar el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians d’assaig el 2018. No era el primer que publicava: el seu pòrtic a l’AELC, fet amb documentació de l’arxiu personal de l’autor, en recull d’altres, com Estiu 1987 (2005) o El temps no vol quedar penjat (2008). La biografia el retrata com «un autor addicte a enfrontar-se a tota mena de registres literaris», i la seva bibliografia inclou poesia, novel·la, contes i literatura per a infants.

Per als infants, el pòrtic li atribueix el premi Empar de Lanuza i el Samaruc per Caram, quina aventura! (2001) i un altre Samaruc per Conta’m un conte (2008); Bernat i els seus amics, que la biografia presenta com el seu «primer llibre de relats per a infants», aplegava contes apareguts a la revista Camacuc. En la novel·la, la biografia compta La maledicció del silenci (Edicions Camacuc, 1992) com un primer intent i Escola d’estiu (1994) com la segona; En el mar de les Antilles, finalista del premi Antoni Bru d’Elx del 1997, va sortir el 1998. El volum de contes El carrer dels Bonsais va guanyar el premi Benvingut Oliver el 1999. La mateixa font considera Amb els plànols del record (1994) el primer poemari i qualifica d’«intent precoç» A tu, del viatger estrany, una selecció de poemes que s’havia editat pel seu compte el 1986.

L’edició l’ha ocupat des dels anys noranta. Brosquil, fundada el 2000 amb la seva participació, va ser l’editorial on va treballar en la direcció literària; abans, des del 1995, havia estat a Germania Serveis Gràfics, on dirigia les col·leccions «Xúquer», de narrativa, i «Regata de cul», d’erotisme, i a 7 i mig, on, entre altres feines, va fer d’editor literari. L’Aljamia, la revista de creació literària que el 1991 va fundar amb Vicent Penya i Salvador Pérez, va tenir amb el temps dues separates: Els llibres de l’Aljamia i Quaderns de Rafalell. El 1999 va passar a ser cap de redacció de Lletres Valencianes, una revista de la Generalitat Valenciana.

Com a periodista, entre el 1987 i el 1995 es va encarregar de la comunicació de l’Ajuntament de Puçol, la població de l’Horta Nord on va néixer el 1962. Als anys noranta va ser a les dues temptatives de treure un diari valencià en català, El Periòdic de l’Horta i El Periòdic, i en aquest últim un article que va signar amb Joan S. Sorribes va merèixer el 1994 un premi de periodisme de la CAPPEV.