Pintor d'Olot i soldat carlí de jove, va venir tard a la literatura i hi va deixar tres títols escassos; un d'ells, però, encara es compta entre el que millor s'ha escrit en català. Escrivia del que havia vist de prop: la muntanya de la seva comarca, la guerra i el que la guerra hi va deixar.
La novel·la que l'ha fet perdurar. Un home gran posa per escrit la seva joventut de muntanya, quan els trabucaires encara hi feien la llei, i el que en surt és la història de dos que havien estat companys i acaben enemics a mort, amb una obsessió pel mig que se'l va menjant.
Les seves memòries de soldat, publicades el 1898, més de vint anys després dels fets. Vayreda hi torna sobre la seva pròpia joventut de guerra, i el llibre val pel testimoni de primera mà que és.
Sang nova
Marià Vayreda va ser pintor molts més anys que no pas escriptor. Va néixer a Olot el 1853, germà del paisatgista Joaquim Vayreda, i just acabat el batxillerat i les classes de l’Escola de Dibuix i del Centre Artístic de la vila se li van morir els pares. Va ser llavors que es va incorporar a l’exèrcit carlí, on va fer d’ajudant del general Tristany i va entrar a l’estat major de Francesc Savalls. En va sortir amb una mà ferida i amb un exili a Seta, al Llenguadoc, on ja hi havia el seu germà i el pintor Josep Berga i Boix; no va tornar mentre va durar la guerra.
L’ofici de pintar l’havia après al taller de Gérôme, a París, i després a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Acabada la formació es va establir a Olot per no moure-se’n més. Feia sobretot figura humana —tema històric, religiós i de costums—, i el millor que va deixar ho va fer de costat amb el seu germà. Va fundar i dirigir El Arte Cristiano, que va posar la imatgeria religiosa olotina en règim de fàbrica. En paral·lel militava al Centre Catalanista d’Olot i escrivia a El Olotense i a L’Olotí: per aquí va passar el trànsit del carlisme comarcal cap a un catalanisme conservador, i ell hi va tenir part.
A la literatura hi va arribar tard i hi va durar poc. El 1898 va publicar Records de la darrera carlinada, on tornava sobre la seva joventut de soldat; el 1900, Sang nova, una novel·la de tesi, patriòtica i religiosa alhora. La punyalada va aparèixer pòstuma el 1903 a les pàgines de la Il·lustració Catalana, sense el pròleg i amb il·lustracions de Josep Berga i Boix i Josep Berga i Boada: la mort el va enxampar corregint-ne les proves d’impremta. En volum independent, i ja amb el subtítol de «novel·la muntanyesa», no va sortir fins l’any següent.
La punyalada és el llibre pel qual se’l continua llegint. S’hi val de tot el repertori narratiu del vuit-cents, del fulletó al naturalisme, i hi deixa entrar alhora coses que ja venien amb el modernisme. El material és el que tenia a mà: les tradicions orals sobre bandolers que corrien per la seva comarca, la lectura de Jacint Verdaguer i la del romanticisme culte. No és una novel·la rural amable; és el relat d’un home que es va desfent.
Just després de mort se’l va llegir poc: haver-se mogut pels cercles de la Renaixença li va pesar en contra com a narrador, i l’obra que deixava era escassa. Maurici Serrahima la va arribar a comptar entre les millors novel·les escrites en català, i avui La punyalada ja no es discuteix. Val la pena llegir-la a tocar de Solitud, de Víctor Català: la mateixa muntanya, la mateixa violència a sota i la mateixa manera de no deixar sortir ningú indemne.
Autors afins i de la mateixa generació: nascuts entre el 1800 i el 1859.
