La plaça del Diamant

Argument

Qui parla, de la primera pàgina a l’última, és la protagonista, i ho fa com si ens ho expliqués de viva veu: és un sol discurs, sense talls, que lletrA veu acabar al mateix lloc on havia començat. El que recorda comença abans que arribi la República i s’acaba en una postguerra a la qual el llibre no posa data.

Ella es diu Natàlia. Ha perdut la mare i treballa darrere el taulell d’una pastisseria. Un fuster, en Quimet, la coneix a la Festa Major de Gràcia, en un ball, i decideix que es dirà Colometa, i a partir d’aleshores tothom li diu així. L’AELC hi veu el primer pas d’un «procés de submissió»: ja de promesos, en Quimet mana i la té sotmesa. Un any després es casen. Neixen l’Antoni i la Rita.

Els anys de la República es tornen cada cop més durs. La Colometa ha d’anar a treballar netejant cases d’altres. La seva, mentrestant, queda descuidada i la van ocupant els coloms que en Quimet ha començat a criar sense pensar fins on arribarà allò.

La guerra se li emporta el marit: en Quimet, en Cintet i en Mateu marxen al front d’Aragó i hi moren. Sola, amb dues criatures, en plena escassetat i amb el pes afegit de ser la vídua d’un vençut, la Colometa s’enfonsa tant que és a punt de matar els fills i de matar-se ella. Llavors apareix l’Antoni, un adroguer, que li ofereix feina i suport. Es casen, i amb ell recupera el seu nom de veritat: torna a ser la Natàlia.

Els diners ja no són un maldecap. La vida que fa, però, continua arraconada, igual que la Barcelona de postguerra on viu. Només a les últimes pàgines descobreix que l’Antoni l’estima, i ho accepta.

Temes

• El nom i la identitat. L’AELC resumeix la novel·la com la història d’una identitat que es perd i es recupera, i el nom en marca cada pas: Natàlia, Colometa, Natàlia.
• La guerra vista des de casa. Per a l’Enciclopèdia, és la vida d’una dona corrent que la guerra capgira, i alhora un retrat dels menestrals de Gràcia, amb les seves festes i celebracions.
• El temps i el record. lletrA compta el temps entre els temes centrals del llibre, i és per aquest pes del record i de la vida interior que l’emparenta amb Proust, Woolf i Joyce.
• Els coloms. Són el leitmotiv de la novel·la, segons lletrA, que recorda que el llibre es titulava Colometa; l’Enciclopèdia hi suma altres símbols: les balances, els parcs, l’arbre invertit.

Per treballar-la a classe

• Com canvia l’estil a cada etapa: lletrA hi distingeix la ironia i la mirada ingènua dels primers anys, el compromís polític, l’angoixa i el dolor de la guerra, i els elements onírics de la postguerra.
• El llenguatge: col·loquial i alhora poètic, amb frases fetes de la parla popular i imatges per dir el patiment (AELC, Enciclopèdia).
• Els símbols i els somnis, i el pes que lletrA hi atribueix a Freud.