Cròniques de la veritat oculta

Els contes

Premi Víctor Català 1954, el recull va aparèixer l’any següent a l’Editorial Selecta, i el Diccionari de la literatura catalana diu que amb ell es tanca el parèntesi de l’exili de Pere Calders. La contraportada que reprodueix l’AELC en parla com d’«una obra clau» de la seva narrativa, la que el va fer descobrir al públic de la postguerra. Dels trenta-un contes, el Diccionari en destaca quatre, «El desert», «El principi de la saviesa», «Hedera Helix» i «La maleta marinera», com a «peces cabdals» del conte en català.

A Calders se l’ha acostat a Poe, a Pirandello i a Kafka. La mateixa contraportada diu que, amb els anys, l’humor i la fantasia de l’autor havien guanyat en ambigüitat, la que acompanya sempre la literatura fantàstica «de Poe a Kafka, passant per Pirandello o Bontempelli». Joan Fuster, sobre el conjunt de la narrativa de Calders, no hi veia cap semblança de superfície, però sí, probablement, d’intenció; i el Diccionari, que recorda la tendència pirandelliana o kafkiana que hi han vist alguns crítics, diu que en Calders es resol «per la banda de l’humor». Joan Melcion, en un text de l’edició del 1986 que cita l’AELC, ho diu de tota la seva narrativa: si la literatura fantàstica especula sobre fins on arriba el versemblant, Calders en fa «la transgressió constant i intencionada».

La majoria de contes són curts i acaben aviat. Molts els explica un jo que protagonitza fets increïbles, que dins la lògica del relat s’accepten com a versemblants, i el Diccionari remarca que és la conversa entre els personatges el que porta les situacions al límit.

Els protagonistes solen ser gent apàtica, tancada en els hàbits socials de sempre, que respon amb aquests mateixos hàbits quan l’atzar la provoca. Moltes vegades, el gir del destí arriba de la mà d’un objecte. I és el seu «excés de zel per la causalitat», segons el Diccionari, el que els impedeix sortir d’una vida trista i sense gaires alegries.

Que l’impossible topi amb el versemblant és, per al Diccionari, el que ordena el recull, i en distingeix tres supòsits: el lloc on un fet insòlit capgira el que era previsible, el viatger que, rodant pel món, topa amb una veritat improbable, i algú que, per massa ingenu, arriba a una certesa que no esperava. Tres maneres, diu, de posar la vida humana davant de «la seva condició atzarosa».

La màgia, la nigromància o la intervenció divina també hi surten, però només per ajudar «les petites trampes» de l’autor, que fan aflorar les cares amagades de la justícia, la igualtat i el principi moral. El to és afable, i el món hi queda descrit sense sentència: dictar-la és cosa del lector.

Temes

• L’atzar i la veritat oculta. Segons el Diccionari de la literatura catalana, en aquests contes la veritat sovint és extraordinària, i els personatges hi topen amb la condició atzarosa de la vida.
• La ironia. Per al Diccionari, l’estructura dels contes descansa en la ironia; Joan Fuster, parlant del conjunt de la narrativa de Calders, en remarcava una arrel d’ironia «més afable que càustica».
• La transgressió dels codis fantàstics. El Diccionari en fa, amb la ironia, els trets principals del llibre, i Melcion hi veu el que distingeix Calders de la literatura fantàstica.
• El costum contra l’insòlit. El Diccionari remarca que els personatges responen a l’atzar amb hàbits socials convencionals.

Per treballar-la a classe

• Els tres supòsits del Diccionari (el lloc subvertit per un fet insòlit, el viatger que topa amb una veritat improbable, la certesa inesperada per massa ingenuïtat): a quin s’acosta cada conte que llegiu?
• Els objectes: segons el Diccionari, un objecte és sovint el que porta els personatges a la sorpresa. Quins objectes ho fan, en els contes que llegiu?
• La primera persona: com fa versemblant el que és increïble un narrador que és alhora el protagonista dels fets?
• Poe, Pirandello, Kafka: Fuster hi veia un parentiu d’intenció i no de superfície. On el trobeu, i on no?