Josep A. Grimalt

Qui era Josep A. Grimalt

Per a Josep Temporal, la tesi doctoral de Josep A. Grimalt sobre les rondalles de mossèn Antoni M. Alcover (1975) era el «terme a quo» de la recerca rondallística catalana. Ho escrivia el 1998 a Llengua & Literatura, en una ressenya que reprodueix l’AELC, a propòsit del primer volum de l’edició crítica de l’Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó, que Grimalt havia començat a publicar el 1996 amb Jaume Guiscafré. Segons Juli Moll a la Revista de Catalunya, la tesi classificava aquell material pel sistema d’Aarne-Thompson, i la introducció de l’edició remuntava el projecte al 1962: una convocatòria dels premis Ciutat de Palma havia fet pensar a Grimalt que les rondalles d’Alcover podien ser «objecte d’estudi científic i no sols objecte de divulgació popular». El pòrtic de l’AELC el presenta com el «degà dels rondallistes catalans» i li atribueix també l’edició de les Contarelles d’Alcover (1982). L’altra edició de llarg abast va ser la de Llorenç Villalonga: segons el diccionari de l’Enciclopèdia, en va tenir cura de les obres completes en tres volums (1988, 1993 i 1998), i la biografia de l’AELC explica que Edicions 62 ja li n’havia encarregat la correcció. Com a narrador, la novel·la breu Història d’una dama i un lloro, finalista del premi Gabriel Maura, va fer dir a Josep M. Llompart, el 1964, que anunciava un narrador «dotat d’un finíssim sentit de l’humor». De La figura de Judes a la literatura (Notes per a un estudi sobre hipertextualitat) (2004), Nicolau Dols escrivia a la nota inicial que l’autor s’hi pregunta si els Evangelis es poden llegir com a obres literàries i com han canviat, segle rere segle, les lectures literàries de Judes. L’AELC li compta també Gramàtica i urbanitat (1990).

Catedràtic de filologia catalana de la Universitat de les Illes Balears des del 2002, i emèrit des del 2004 segons la biografia de l’AELC, Grimalt havia començat per una altra carrera: es va llicenciar en dret a la Universitat de Madrid el 1960, i la mateixa biografia explica que va pensar a fer oposicions a notaries i que ho va deixar per les lletres. Es va tornar a matricular el 1966, empès pel poeta Miquel Bauçà, i el 1971 es va llicenciar en filologia romànica a la Universitat de Barcelona. Va fer classes a la delegació de Mallorca d’aquesta universitat i el 1979 va obtenir per oposició una plaça de professor adjunt. Va traduir La princesa de Clèves, de Madame de La Fayette (1990), i La guineu i el raïm, de Guilherme Figueiredo (1993). Al Diario de Mallorca va publicar cada setmana, del 2003 al 2005, la sèrie de comentaris lingüístics «Més enllà de la gramàtica». A la ràdio va parlar de teatre a Mallorca al vent, de Ràdio Popular, des del 1980, i de llengua a Punt de trobada, d’Onda Cero (2000-2001), i a la televisió va col·laborar en Lletra menuda (1986-1988) i Parlant en plata (2004-2006). L’Obra Cultural Balear li va concedir el 1988 el premi Bartomeu Oliver dels «31 de Desembre». Va néixer a Felanitx el 1938 i hi va morir el 2024.