Ponç Pons Giménez

Qui és Ponç Pons Giménez

El 2007 Ponç Pons va rebre el premi Ramon Llull, i aquell mateix any va publicar Nura, que l’Enciclopèdia Catalana acompanya del premi Nacional de la Crítica en poesia catalana del 2006 i del Crítica Serra d’Or del 2007. Els premis de poesia que hi recull l’Enciclopèdia comencen el 1995, amb On s’acaba el sender (Ciutat de Palma), i segueixen amb el Carles Riba del 1996 per a El salobre (1997), l’Alfons el Magnànim i el Cavall Verd-Josep M. Llompart per a Pessoanes (2003) i el Miquel de Palol per a Camp de bard (2015). La mateixa font fa arrencar la seva poesia el 1977, amb Dins un perol d’aigua infecta. Segons la biografia de l’AELC, ell mateix la defineix com a «clàssica en el ritme, moderna en l’expressió i contundent en el contingut».

Com a narrador, l’Enciclopèdia li dona els contes de Vora un balcó sota un mar inaudible (1981) i la novel·la Cor de pàgina esbrellada (1984), reeditada deu anys després com L’hivern a Belleville. Als anys noranta van venir llibres per a infants i joves, com El drac Basili (1992) o Memorial de Tabarka (1993); en aquest últim i a Entre el cel i la terra, la biografia de l’AELC hi veu reflectit el seu estudi de la història del monaquisme, perquè alguns protagonistes són frares. Fora de la narrativa, ha publicat els dietaris Els ullastres de Manhattan (2020) i Dillatari (2005), un llibre d’aforismes, El rastre blau de les formigues (2014), una obra de teatre, Lokus (1999), i Abissínia (1999), on barreja prosa i poesia amb il·lustracions de Francesc Calvet.

La biografia de l’AELC fa començar la seva vocació davant l’aparador d’una botiga del poble, on als deu anys va veure una imatge de Cervantes escrivint; aquella nit, segons la mateixa font, va escriure el primer poema, «El desván». Hi explica també que la seva formació va ser «en un principi castellana», en l’Alaior tancat del franquisme, i que als disset anys es va ensenyar a escriure en català pel seu compte, amb una gramàtica de Borja Moll. Nascut a Alaior el 1956, va estudiar filosofia i lletres i ha fet de professor; la biografia en situa la feina a l’IES Miquel Guàrdia d’Alaior. Ha traduït literatura francesa i portuguesa —Quatre poetes portuguesos (1989) va obtenir el premi de la Crítica Cavall Verd—, i la seva obra s’ha traduït, segons l’Enciclopèdia, a llengües com el txec, el xinès o l’alemany. El pòrtic de l’AELC en recull que es considera «menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos».