Canigó

Argument

Canigó acaba amb una creu i amb una muntanya que canvia de mans. Segons el Diccionari de la literatura catalana, les fades, «convertides ara en éssers malignes, enemics de la religió», en són expulsades per sempre, i la GEC hi fa arribar els monjos, «portadors d’un ordre nou». Per arribar-hi, Verdaguer teixeix, al Pirineu del segle XI, tres trames que el Diccionari anomena «guerrera, amorosa i expiatòria», amb el cavaller Gentil al mig de totes tres.

A Gentil, fill del comte Tallaferro, tot just l’han armat cavaller, i estima una pastora, la Griselda, cosa que el pare i l’oncle, el comte Guifré, li prohibeixen. Ell no els planta cara: el Diccionari diu que prefereix anar a buscar un talismà que li ho arregli per màgia. L’escuder li n’ha donat la idea. Una nit, mentre Gentil contempla les congestes del cim, el convenç que són talismans capaços de guanyar-li la noia (Diccionari) i li explica que allà dalt hi viuen fades (GEC). Gentil hi puja, i qui el rep és Flordeneu, la reina de les fades, amb la cara de la Griselda: li assegura que, «per tenir-lo, es va fer pastora». Ell s’hi abandona i oblida qui era. Flordeneu li ensenya el seu regne, que és tot el Pirineu: el sobrevolen en una carrossa estirada per daines, mentre ell n’aprèn les llegendes, i baixen al palau subterrani de les fades, on van amb barca entre columnes de cristall. De tornada dalt, la fada disposa les noces.

Aquell nuviatge li surt car. Li havien encomanat la guarda del castell de Rià contra els àrabs, i la GEC diu que la seva deserció porta l’exèrcit cristià al desastre; els invasors, els venç Tallaferro. Guifré troba el nebot amb la fada en plena celebració del nuviatge i, cec d’ira, el llança muntanya avall. El cadàver el porten a l’ermita on l’havien armat cavaller.

La mort obre la trama de l’expiació. Els comtes, que són germans, s’encaren, i els posa en pau Oliba, que el Diccionari fa tercer germà. Tallaferro perdona, Guifré es penedeix i, de penitència, ha d’aixecar el monestir de Sant Martí del Canigó i donar-hi sepultura al nebot; ell, a més, decideix fer-se monjo. Quan veu la mort a prop, és ell qui demana la creu amb què, segons el Diccionari, culmina l’acció.

Verdaguer en va canviar el final, i la Gran enciclopèdia catalana ho atribueix a un tomb en la seva vida: hi va afegir com a epíleg l’elegia Los dos campanars, on expressa «la seva desconfiança en tota obra humana».

Temes

• Pagans contra cristians. Per a la GEC, els invasors d’un costat i les fades de l’altre fan de força pagana davant dels comtes i els bisbes, i Gentil queda al mig de la tensió.
• Els orígens del país. El poema, dedicat «als catalans de França», canta segons la GEC «una Catalunya centrada, i no pas limitada, pels Pirineus»; lletrA hi veu una «llegenda» romàntica «dedicada a exaltar els orígens cristians de Catalunya».
• El somni i el deure. El Diccionari veu en Gentil l’heroi i l’antiheroi alhora: un guerrer sense gestes i un enamorat que perd l’amor, i el símbol d’una existència, la de Verdaguer, partida «entre el somni i la realitat».
• Les dues cares de la dona. Segons el Diccionari, Flordeneu i Griselda semblen una sola figura amb dos noms, que reuneix els dos tipus de dona oposats, el benèfic i el malèfic, que el poeta ja separava en la seva obra de jove.

Per treballar-la a classe

• Els dos plans del poema, l’històric i el llegendari. La GEC remarca que els personatges històrics hi són poc definits i els de ficció, «eteris i vaporosos».
• Narració i lírica: segons la GEC, un heroi somiador permet a Verdaguer passar de pressa pels fets i entretenir-se en la lírica i la descripció. On es nota, en llegir-lo?
• El Cant de Gentil: segons el Diccionari, és amb la poesia que el cavaller acaba sent poeta.
• El final canviat: què diu l’epíleg que no deia el poema.