La punyalada

Argument

Cap al final, la Coralí fereix l’Albert Bardals amb un punyal, el mateix que ell li havia regalat quan festejaven. El Diccionari de la literatura catalana diu que aquella ferida resulta «paradoxalment, vivificant», i per entendre per què cal anar enrere.

L’Albert i l’Ivo, a qui diuen l’Esparver, comencen sent amics i companys i acaben sent l’un per a l’altre, en paraules del Diccionari, «carnal enemic». Entre tots dos hi ha la Coralí. Quan l’Albert la comença a festejar, deixa la vida dissoluta que portava; però l’Ivo també la vol, i la rivalitat per ella va corsecant l’amistat.

Tot això ho explica el mateix Albert, ja vell, en unes memòries que omplen vint-i-cinc capítols. Al pròleg, un excursionista d’aquells tan propis del tombant de segle diu que les ha rebudes d’aquell ancià enigmàtic, que havia vist de prop les guerres carlines i els trabucaires, i que ell només les edita. L’Albert s’hi defineix, una vegada i una altra, com un home poruc, i fa de l’Ivo el responsable d’una vida que sent «malaguanyada i decebuda».

L’odi esclata el dia que l’Albert enxampa l’Ivo intentant forçar la noia i la’n defensa. L’Ivo, que ara capitaneja una colla de trabucaires, es revenja: se l’emporta. Mentre la busca, durant un temps llarg i penós, l’Albert no pot deixar de figurar-se-la violada pels bandolers. La lluita final acaba amb l’Esparver mort i amb l’Albert inconscient, malferit.

Quan es desperta, és la Coralí qui en té cura, però ell no hi és tot. Encara li ressonen les vegades que l’Ivo l’havia humiliat per feble, i el turmenta la sospita que ella s’hagi lliurat als raptors. Al·lucinat, prova de forçar-la, i és llavors quan ella el fereix. Gràcies a aquesta ferida, l’Albert veu per fi clara la seva història i la de la noia, i torna a ser lúcid i conscient del bé i del mal.

Temes

• Qui soc. El Diccionari de la literatura catalana diu que la novel·la posa en qüestió la identitat personal.
• El mal. També segons el Diccionari, la novel·la tracta «la inquietud davant del desordre del mal» i una decepció del món que porta al nihilisme.
• L’aprenentatge. L’article del Nou diccionari 62 sobre Vayreda que reprodueix lletrA la defineix com «una densa història d’aprenentatge».
• Memòria i confessió. El Diccionari hi veu una «colpidora prospecció psicològica» feta a partir de la memòria del protagonista.

Per treballar-la a classe

• L’artifici del manuscrit editat que descriu el Diccionari: un pròleg de l’editor i, a continuació, les memòries de l’Albert.
• Els esquemes narratius que el Diccionari hi reconeix: «el viatge iniciàtic, el descens a l’infern, o el motiu òrfic».
• Què hi ha a sota, segons el Diccionari: narracions del mateix Vayreda, Verdaguer, el romanticisme culte i el que la tradició oral explicava dels bandolers.