Solitud

Abans de ser un llibre, Solitud va ser un serial: va anar sortint per entregues setmanals a la revista Joventut entre el març del 1904 i l’abril del 1905, i el volum no va arribar fins a l’agost del 1905. Quatre anys més tard, l’edició definitiva va guanyar el premi Fastenrath als Jocs Florals de Barcelona. S’ha traduït a diverses llengües i és la peça per la qual Víctor Català ha circulat més enllà del català.

El primer que convé tenir clar és des d’on s’explica. Gairebé tot el que llegim ho sabem perquè la Mila ho veu, ho sent o s’ho imagina: Gabriel Ferrater en va dir «càmera subjectiva», i la comparació que feia era amb Kafka. Això vol dir que quan el relat ens enganya, ens enganya perquè ella s’enganya, i que hi ha coses importants que no s’expliquen mai del tot. Si llegint tens la sensació que et falta informació, no és un descuit: és el mètode.

El segon és el sistema de símbols. Ferrater, que és qui l’ha descrit amb més detall, hi veu dues sèries d’objectes que es responen —una d’eines i arestes que tallen, una altra de coses que cedeixen i s’esllangueixen— i una manera de fer-les tornar que compara amb els leitmotive de Wagner: cada retorn hi afegeix un gruix de sentit. Entremig hi ha un munt de detalls que semblen decorat i no ho són. La muntanya mateixa hi funciona com un personatge més, i està descrita amb unes formes que són les d’un cos de dona. Val la pena llegir amb llapis i marcar els objectes que es repeteixen.

El tercer són les rondalles que explica el pastor. Fan l’efecte de ser una pausa amable dins la novel·la i no ho són gens: hi surten raptes i dones forçades, i la lectura que n’ha fet la crítica —Ferrater el primer— és que parlen del que li està passant a la Mila. No les saltis.

Si l’has de preparar per a les PAU, quatre coses que compensa tenir resoltes: com es lliga l’ascens del principi amb la davallada del final i què hi ha canviat pel camí; quin paper fa cadascun dels homes que l’envolten —el marit, el pastor, l’hereu del mas veí i l’Ànima— i per què no n’hi ha prou amb un; com es relacionen el paisatge i l’estat d’ànim de la protagonista; i què hi ha de modernista en tot plegat, és a dir, on acaba l’herència naturalista i on comença el símbol. El llenguatge és ric i porta molt vocabulari rural: busca una edició anotada, que n’hi ha de preparades per a l’aula, i no et quedis encallat en cada paraula.