Incerta glòria

Argument

Joan Sales deia que Incerta glòria «no és una novel·la, sinó quatre»: una per a en Lluís, una per a la Trini i dues per a en Cruells, primer jove i després vell. Les lliga un personatge que no en narra cap, en Juli Soleràs, que obsessiona els tres narradors.

Les dates que dona Isidor Cònsul, en un article que reprodueix lletrA, fan començar les cartes de la Trini gairebé sis mesos abans que les d’en Lluís, el desembre del 1936. La Trini, filla d’anarquistes, és la companya d’en Lluís i hi té un fill, i escriu a en Soleràs des d’una Barcelona en guerra on la seva situació, diu la GEC, és «complicada i perillosa». S’hi converteix al catolicisme, i amb això s’enfronta a la seva família. En aquest camí la sosté en Soleràs, que se n’enamora i, com que és la dona d’un amic, se’n retira (Diccionari de la literatura catalana).

En Lluís, fill d’un burgès, escriu al seu germà Ramon, religiós, des del front d’Aragó, on és oficial republicà com en Soleràs i en Cruells. Les seves cartes expliquen, segons la GEC, la vida dels tres al front, i també la passió que li desperta la Carlana, una dona gran, mare de dos fills, que se’n serveix per falsificar una partida de matrimoni i posar en regla la seva situació.

El Diccionari presenta en Soleràs pels ulls dels amics i pels seus monòlegs interminables. Nascut a Grenoble i orfe, es va criar amb una tia estranya; mata l’Ibrahim, «un moro que abusa de noies i dones catalanes», i arriba a un grau militar alt. L’assassinen quan, després d’haver-se passat als nacionals i de veure’ls a punt de guanyar, prova de tornar al bàndol republicà.

Les memòries d’en Cruells, seminarista i després capellà, ocupen les dues últimes parts. Segons la GEC, recorden els seus dies al front i un Nadal compartit amb la família dels oficials, i arriben fins a la derrota republicana i la travessia de la frontera. La quarta part, que des del 1981 es publica a part com a El vent de la nit, fa un salt d’anys: s’obre amb una «referència-homenatge» a la mort de Lluís Companys (Cònsul) i arriba a la fi dels anys seixanta, en una Barcelona «ocupada i sense moral» (GEC). En Cruells hi viu sol i angoixat, sense els amics; en un fragment que transcriu Cònsul, es defineix com «un supervivent, un fantasma». Malgrat tot, segons la GEC, «aconsegueix recobrar la fe i amb ella l’esperança», i la creu, que l’enciclopèdia llegeix com el símbol de l’obra, n’és la imatge.

Temes

• La guerra: centre o teló de fons. El Nou diccionari 62 la situa al centre de la novel·la, mirada des dels vençuts; Sales mateix escrivia que la guerra hi és només «en un teló de fons», i que hi surt «perquè hi havia guerra».
• Una glòria que no arriba. El títol ve de Shakespeare, «the uncertain glory of an april day». Sales ho explicava així: «Tots, en aquest món, busquem una glòria que aquest món no pot donar». La GEC i el Nou diccionari 62 hi veuen també la joventut convertida en mite.
• El sofriment i el fracàs. La GEC parla de vides que són «un autèntic calvari», amb el Crist crucificat com a figura, i hi assenyala «la presència del mal en el món»; el Diccionari, a l’entrada de Soleràs, fa del fracàs un valor central de la novel·la i del cristianisme.
• La solitud i el pas del temps. La GEC i el Nou diccionari 62 hi coincideixen, i Sales hi afegeix que en Cruells de vint anys i el de cinquanta són «dos personatges ben distints».

Per treballar-la a classe

• Les tres veus i les seves formes: cartes a les dues primeres parts, memòries a les dues últimes. Llegiu en paral·lel les dates de les cartes d’en Lluís i de la Trini: Cònsul hi veu un «encavallament temporal».
• En Soleràs, heroi o antiheroi? Sales en deia «el veritable heroi, o potser més aviat l’antiheroi»; el Diccionari hi veu «l’estranger en el món».
• Una novel·la que creix: de la primera edició, incompleta, del 1956 (AELC) a la definitiva del 1971, cada vegada més llarga, en part per la censura, segons la GEC, i amb la darrera part convertida en novel·la a part el 1981.
• La petjada de Dostoievski i de Bernanos, que la GEC hi assenyala; segons el Nou diccionari 62, la crítica francesa ja l’havia comparat amb tots dos quan va sortir la traducció del 1962.